Les transformacions socials reclamen a l’educació noves solucions per assolir nous objectius. Tant la major complexitat de les societats avançades com la previsió que una ampla majoria de la població (entorn del 85%) exercirà una professió que reclama uns nivells de qualificació més elevats, van més enllà de l’educació bàsica establerta en el segle XX. D’aquestes previsions es dedueix un objectiu ja consensuat entre els països més desenvolupats: que en el segle XXI cap persona surti del sistema educatiu sense una qualificació post-obligatòria.
Això ha comportat un canvi de paradigma important en la pràctica i l’organització educativa. De l’accent posat en un procés de selecció per a escollir les persones que podrien accedir als llocs més elevats de la jerarquia social i econòmica, s’ha passat al concepte de desenvolupar al màxim les capacitats i competències de tota la població.
Ens trobem davant d’un repte que requereix una nova mirada al sistema educatiu, una mirada que comporta una innovació disruptiva amb tots els riscos que presenten aquestes operacions. De fet, ja fa temps que s’ha començat a treballar de manera més o menys efectiva en un ensenyament de caràcter competencial i personalitzat -encara que, ara com ara, amb resultats desiguals. Malgrat sembla clar que la solució pedagògica a l’increment competencial de “tota” la població s’ha de sustentar en un canvi pedagògic i organitzatiu profund, en el conjunt del debat, però, no està tan clar quina ha de ser la solució que ens permeti resoldre el repte de la sortida de l’escola als 16 anys (el repte d’evitar l’Abandonament Escolar Prematur). Les solucions que es proposen són essencialment mecàniques -l’allargament de l’ensenyament obligatori fins als 18 anys- o enganyoses -transformar la formació professional de grau mitjà en un perllongament de l’educació obligatòria. La qüestió, però, presenta una major complexitat.
El percentatge de llocs de treball ocupats per persones amb baixa qualificació al mercat de treball espanyol disminueix des de l’any 2014 -en què hi havia un 34,7% d’ocupats sense qualificació post-obligatòria- fins l’any 2023, en el que el percentatge passa a ser del 29,8%. Això significa que el mercat de treball es va regenerant des del punt de vista del coneixement i que, amb tota probabilitat, les generacions de treballadors que es van jubilant deixen pas a generacions de joves més formades i que, al mateix temps, els llocs de treball es van reconvertint i incrementant en el seu contingut en coneixement i en professionalització.
Fins on arribarà aquesta davallada? Existeixen i existiran llocs de treball que no requereixen més que l’ESO com a nivell de qualificació i que representaran una crida a l’abandonament especialment per a joves amb perfils més vulnerables socialment parlant. L’any 2023 hi havia a Espanya al voltant de 328.000 llocs de treball ocupats per joves d’entre 16 i 24 anys sense qualificació post-obligatòria: és a dir, un 27% de la població jove ocupada va aconseguir el lloc de treball sense tenir estudis post-obligatoris. En una societat post-industrial continuarà havent-hi un percentatge important de llocs de treball sense necessitat de qualificació post-obligatòria general. Però, en canvi, s’incrementarà l’exigència de professionalització fins i tot per aquests llocs de treball. L’objectiu que se’n deriva és que tota la població hagi de tenir un nivell mínim de professionalització a més de les competències genèriques considerades bàsiques. Aquest objectiu implica també el món productiu, per tal que estableixi les regles del joc necessàries perquè no es reclami cap persona que no tingui un nivell específic de preparació professional.
Que al segle XXI cap persona s’incorpori al mercat de treball sense una qualificació professional específica, fins i tot per als nivells més elementals de qualificació
Aquestes reflexions permetrien de fer una altra definició de l’objectiu consensuat enunciat al començament en els següents termes: que al segle XXI cap persona s’incorpori al mercat de treball sense una qualificació professional específica, fins i tot per als nivells més elementals de qualificació. Això implicaria un nou enfocament dels estudis secundaris post-obligatoris per tal que siguin capaços d’oferir a tota la població la qualificació necessària per a accedir a la vida adulta i a l’activitat professional.
Una de les peces clau en la consecució d’aquest objectiu serà replantejar el conjunt de l’oferta educativa de transició post-obligatòria. Les característiques d’aquesta oferta s’haurien de basar en la flexibilitat. Primer, per adaptar-se a les peculiaritats i necessitats de l’ample ventall de problemàtiques que hi ha al darrere de cada persona que vol sortir del sistema als 16 anys; segon, per adaptar-se ràpidament als canvis que experimenten les diferents tecnologies; i tercer, per incorporar els nous perfils professionals que vagin apareixent al catàleg de l’oferta formativa en aquest nivell.
Aquesta flexibilitat també s’hauria d’aplicar en tres sentits complementaris: en els continguts; en les modalitats; i en la durada. I, finalment, un element molt important, aquesta oferta hauria de procurar una sortida laboral digna i, ara com ara, la millor forma que hi ha per intentar garantir-la és que s’imparteixi en règim dual.
* NOTA: Article escrit col·lectivament per part del Col·lectiu CF2H, format per Francesc Colomé, Josep Francí, Xavier Farriols i Oriol Homs per a promoure el debat sobre l’FP del segle XXI a partir de la seva experiència en la gestió pública de la formació professional, la direcció de centres o la recerca.
Diari de l’FP, 2024