Una coneguda volia estudiar la carrera de Magisteri d’Educació Infantil, però no va tenir la nota suficient. I va acabar a la facultat de… Filosofia! Després de dos anys de vagar per aquelles aules sense gaire esma, va decidir de passar-se al Cicle Formatiu de Grau Superior d’Educació Infantil, i d’allí va acabar saltant a la Universitat. Ara exerceix de directora d’una escola pública.
Ningú no en parla, dels milers de joves que cada any volen accedir a una plaça d’Universitat però no ho aconsegueixen. En canvi, tothom s’atreveix amb els joves d’FP. Carn de canó fàcil de fer servir com a arma llancívola. Cada any hi ha la mateixa cantarella, associant ‘FP’ -i sobretot l’FP pública- a ‘desgavell’ en l’imaginari col·lectiu.
Recapitulem una mica: garantir una plaça d’FP a l’alumnat de 4t d’ESO, de formació d’adults i de 1r de batxillerat per tal de prevenir l’abandonament és un objectiu de país. L’any passat, d’entre aquest col·lectiu només van quedar 54 alumnes per assignar en finalitzar tot el procés.
El procés d’assignació de plaça d’FP és laboriós. Si algú que ja té plaça assignada a un Grau Superior acaba obtenint-ne una a la Universitat, molt possiblement acabarà renunciant al cicle. O, el que és el mateix, fins a mitjans de setembre haurà estat ocupant la plaça d’algú altre que -potser- haurà desistit ja de continuar-se formant. I acabarem tenint una plaça buida d’FP que en origen havia estat molt demandada. I -potser- l’alumne amb plaça a la Universitat acaba veient que allò no és ben bé el que s’esperava. I llavors tindrem una altra plaça educativa buida. Per històric de cursos anteriors, un 15% d’alumnat de Grau Mitjà no acaba matriculant-s’hi, i un 23% de Superior també renuncia a la plaça atorgada. L’any passat, recordem-ho, van acabar havent-hi més de 7.300 places vacants.
I què passa amb l’alumnat amb trajectòries no-lineals? Complicat, cert. Un nivell més de complexitat que afegim al sistema.
I com quadra tot això amb els interessos del teixit productiu? Complicat, cert. Un nivell més de complexitat que afegim al sistema.
I quantes infraestructures hi ha al país per impartir més cursos? Complicat, cert. Un nivell més de complexitat que afegim al sistema.
Qui té la culpa de tot plegat? La resposta fàcil és sempre: “El Govern”. I és que si a la complexitat inherent al sistema s’hi suma un tremendisme generalitzat, el còctel resultant acaba fent feredat. I quin talent vol atraure l’FP, amb aquest prestigi?
La nova conselleria d’Educació i Formació Professional té molts reptes per endavant en l’àmbit de l’FP. Possiblement, el més candent és el de rebaixar el soroll que en els últims anys s’ha associat a la preinscripció. I aprovar i implementar amb efectius el reclamat decret d’Orientació, que no va acabar veient la llum en l’anterior legislatura. Orientar l’alumnat pot ser clau a l’hora de donar-los eines perquè escullin itinerari formatiu veient-hi més enllà del prestigi o desprestigi de determinades opcions, sinó centrant-se en les pròpies capacitats, destreses i aspiracions.
I segurament el conjunt de la societat també pot acabar veient l’FP amb un grau més de respecte.
1 comentari
La FP continua evolucionant i és de mica en mica més valorada socialment i professional.