Actualitat

Per què funcionen els programes de noves oportunitats? Un estudi ho explica

Les escoles de segones oportunitats funcionen? Sí, si responen a les necessitats dels joves més vulnerables i no estan pendents només dels resultats a curt termini marcats per la retòrica de “l’ocupabilitat”. Així ho assevera l’informe del doctor en Antropologia social per la UAB Alejandro Paniagua “Programes de segona oportunitat. Què funciona per millorar el retorn educatiu i les transicions al treball de les persones joves?”, presentat aquest dimarts en un acte organitzat per la Fundació Jaume Bofill. En aquest acte, la directora d’El Llindar, Begonya Gasch, va exposar: “Quan et centrifuguen, quan et diuen ‘tu no serveixes’, això és un patiment brutal. Cal fer-se càrrec del patiment que et depositen aquests joves i facilitar-los que puguin sortir-se del lloc de víctimes a què el mal fer de tot un sistema els ha portat.”

Paniagua defineix els programes de segones (o noves) oportunitats com “un tipus específic de polítiques actives d’ocupació que es caracteritzen per la seva durada (mesures a llarg termini) i per la seva teoria del canvi, ja que cerquen una millora formativa que permeti l’adquisició de competències i credencials bàsiques com a palanca per millorar les transicions laborals de les persones joves”. Des d’aquest punt de vista, aquests programes són una resposta específica a l’abandonament escolar prematur i a la desocupació juvenil “que difereix de la resta de polítiques actives d’ocupació”, basats en “un compromís cap al desenvolupament integral de les persones joves, de les relacions de poder i privilegi que hi ha a la nostra societat, i entenen l’empoderament com un projecte personal que s’emmarca en un procés identitari de transició que va molt més enllà de la feina i que engloba la transició al món adult”.

Gasch hi coincideix plenament. “El sistema fracassa i llavors els joves abandonen. Però aquest abandonament no és perquè sí”, va asseverar dimarts. Davant d’aquesta situació, “la gestió de casos personals i el coaching són aspectes imprescindibles. La majoria de revisions assenyalen la mentoria i el suport psicosocial com aspectes clau que suposen, al seu torn, un impacte notable en les persones participants”, defensa Paniagua.

A partir de l’anàlisi de multitud de programes de noves oportunitats d’arreu del món del 2010 ençà, Paniagua sosté: “L’assistència a aquests programes redueix els comportaments disruptius, augmenta la motivació, la confiança i l’autoestima, incrementa les relacions personals i afavoreix la progressió a altres itineraris acadèmics o de formació laboral.” I, en tant que aquests programes “miren més enllà de l’ocupabilitat”, sempre tenen un retorn positiu en el mig i llarg termini, perquè “redueixen les desigualtats en aspectes com ara el capital social i les habilitats socioemocionals que s’originen en la socialització primària i que estan lligades a la classe social”.

I perquè siguin realment efectius és clau que arribin als joves més vulnerables, i que aquestes continuïn dins del programa fins al final. Per aquest motiu, considera que s’haurien de considerar “incentius financers o salaris de reemplaçament”, en tant que participar-hi “pot congelar els guanys o l’accés a una feina formal durant 24 o més mesos”.

Millor formació… millor inserció?

Paniagua qüestiona la màxima que una major formació equival a una millora en l’ocupabilitat, o si més no que aquesta màxima funcioni per a totes les capes de la població. “La promesa neoliberal que (simplement) amb millors titulacions i més encertades una persona pot accedir a una feina qualificada s’ha mostrat força il·lusòria”, defensa. “Com mostren estudis recents sobre abandonament escolar prematur i transicions al treball, tant en l’abandonament escolar prematur com en la desocupació juvenil hi intervenen factors intergeneracionals (estudis i posició sociolaboral dels progenitors), factors no cognitius (autodisciplina, estabilitat emocional o habilitats socials, entre d’altres), o la capacitat per interactuar amb futurs ocupadors (signalling theory). Aquestes variables actuen com a mecanismes invisibles lligats a capitals culturals i socials que es transmeten molt aviat des de l’educació infantil a partir dels capitals familiars”.

Des d’aquest gran angular que té en compte els condicionants de classe social de cadascú, ressalta que el 37% de graduats universitaris acaben en llocs de treball no qualificats, que el 75% de les ofertes de feina mai no es fan públiques, que la proporció de joves a l’atur o exposades a feines precàries no ha deixat de créixer des dels anys 80 i que en el conjunt de l’Estat espanyol “gairebé el triple d’estudiants de classe mitjana-alta amb notes dolentes o regulars fan el pas a l’educació postobligatòria en comparació amb els de famílies treballadores manuals”. Per tot plegat, “aquells amb les pitjors qualificacions acaben essent, inequívocament, els perdedors”.

Tenint clar aquest marc de desigualtats, exposa que els centres de segones oportunitats es diferencien de la resta d’opcions formatives “per la seva teoria del canvi. Mentre que les polítiques d’ocupació juvenil giren al voltant de la idea de guanyar experiència directa al món laboral –el programa en si és el catalitzador per obtenir feina–, els programes de segona oportunitat cerquen un desenvolupament més integral i personal, que inclou aspectes no cognitius –estabilitat emocional, confiança, autodisciplina, capital social, entre altres–, els quals o bé acaben generant el retorn a un itinerari formatiu o bé faciliten la transició al mercat laboral”.

Gasch hi coincideix: “Després de tant de patiment, és l’espai on un noi o noia pot començar a treballar per construir-se la seva identitat d’aprenent. Aquest és un eix bàsic de les escoles de noves oportunitats. I això requereix molt de temps, una mitjana de tres anys.”

Ambdós coincideixen en què l’abandonament escolar prematur s’inicia ja en èpoques molt primerenques de la vida. “Molts joves expliquen que, a primer de Primària, alguna cosa ja no anava bé… Redreçar això requereix molt de temps”, exposa Gasch. I d’aquí la necessitat d’avaluar l’èxit de la participació dels joves en aquests programes no en el curt termini, sinó al cap dels anys i des d’enfocaments centrats no exclusivament en la inserció laboral.