Rafael Merino és professor agregat del Departament de Sociologia de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), especialitzat en FP, transició de l’escola al treball, educació secundària, política educativa i estudis de joventut. Al desembre va publicar el capítol “La formación profesional reglada. Evolución y perspectivas de futuro” a l’Informe España 2023 de la Cátedra José María Martín Patino de la Cultura del Encuentro de la Universidad Pontificia Comillas. En aquesta conversa aporta la seva pròpia mirada sobre el moment actual en què es troba el sistema formatiu.
Ens trobem en un país en què històricament el lema popular ha estat: “El hijo del obrero a la Universidad“. I ara hi ha un missatge general que diu que l’FP està molt bé, i es posa d’exemple Alemanya. Com es conjumina aquesta dualitat?
Alemanya té dues coses molt diferents a nosaltres: el sistema educatiu és molt classista. Són pocs els que arriben a la Universitat. I tenen una gran tradició de més enllà del segle XIX de gremis, de sindicats, d’empreses, d’implementar un sistema dual. Perquè anar a l’FP allà no és com aquí. I, de fet, una part de l’FP està connectada a la Universitat amb les Escoles Politècniques. A vegades, quan fem comparacions, hem de mirar també el context. A Catalunya i Espanya, històricament les aspiracions educatives han passat per la Universitat, l’esforç de moltes famílies humils ha passat per allí. Fins i tot pares que havien cursat Formació Professional volien que els seus fills anessin a la Universitat. Perquè és el prestigi, la palanca de mobilitat social. I malgrat que molta gent ho negui, l’ascensor social funciona. A més, mirant les dades, hi ha una prima econòmica pel fet d’estudiar a la Universitat o estudiar una FP. Paral·lelament, estem vora del milió d’alumnes que estan cursant formació professional. I fa 20 anys eren 400.000 o 500.000.
També es pot dir que el ‘valor’ que té el títol d’ESO no és el mateix ara que el que tenia als anys 90, de la mateixa manera que als universitaris se’ls requereixen dos màsters…
No és veritat. És la famosa tesi de la devaluació dels títols, pensant que si hi ha més gent que té el mateix títol, aquest perd valor, perquè és relatiu. Això passa si tota la resta es manté igual. Però si tota la resta també canvia, això ja no és tan clar. Fixem-nos per exemple en els enginyers: ha augmentat el nombre d’enginyers, oi? I ha caigut el seu salari? No. No pel fet que hi hagi més titulats ha de caure el seu valor al mercat. Depèn de la demanda. Al discurs de “som massa”, jo responc: “Presenteu-me un enginyer que estigui treballant de rider. D’altra banda, de nois i noies d’origen obrer que estudiïn Belles Arts, en veuràs poquíssims. T’has esforçat tant per arribar-hi que estudies Enginyeria informàtica, per exemple. Paral·lelament, què li hem de dir com a societat a una noia de classe baixa que s’ha tret l’ESO amb esforç i vol estudiar Perruqueria i Estètica? Li hem de dir que no, que estudiï Fabricació Mecànica? És un dilema. No hi ha receptes. És allò de la manta curta: si et tapes el coll, tens els peus freds.
Fas un esforç de formació de dos anys i et contracten com a auxiliar. Aquí la pilota és a la teulada del mercat de treball, a la regulació
Si aquesta noia volgués cursar algun grau de servei a les persones, hi ha qui diu que no hi ha més demanda perquè després bàsicament cobrarà el salari mínim.
El Ministeri d’Educació i FP ha creuat les dades amb la Seguretat Social i mostra dades molt interessants. El 40% dels estudiants que surten d’un Grau Mitjà es troben després en ocupacions elementals, i això té a veure amb sou, categoria, capacitats de promoció, autoestima… Fas un esforç de formació de dos anys i et contracten com a auxiliar, fent tasques de tècnic… Però aquí la pilota no és a la teulada de l’FP, és a la teulada del mercat de treball, a la regulació.
És el gran elefant a la sala, el de si qui es forma en FP acaba obtenint una remuneració mínima… Quin valor se’ls atorga com a societat?
I no és només remuneració. És el prestigi i reconeixement. I un dels errors de la prospectiva en FP és pensar que la gent cursa FP només per trobar una feina. I això no passa sempre, ni sempre és la finalitat. A Grau Mitjà, per exemple, un percentatge bastant important fa el salt a Grau Superior. A la branca sanitària, per exemple, està clarament més prestigiada la carrera, amb millors salaris, més possibilitats de promoció…
Però una carrera acaben sent quatre anys.
Sí, però tenen més oportunitats que amb l’FP. Hem d’entendre l’acció racional de la gent quan tria. Una persona que ha fet el Grau Mitjà i vol fer el Superior és que realment veu que té una perspectiva. Quan fas una planificació en base a una prospectiva, si no tens en compte que una part de l’FP serveix per continuar estudiant… Es desfà tota la planificació. No pots planificar quants auxiliars de jardineria necessitaràs sortits del PFI d’auxiliar de jardineria, perquè no funciona així. Els PFIs, dels que acaben, la majoria continua estudiant.
Al capítol ressalta que “una proporció gens menyspreable de titulats en Grau Superior continuen formant-se a la Universitat, al voltant d’un 30%”, i assenyala l’FP com “una via alternativa o complementària” d’accés a la Universitat.
El 30% són dades per a Espanya. Per a Catalunya, dels que acaben un Cicle Superior, un 44% va a la Universitat. Pots planificar quanta FP necessites, però si més d’un 40% no se’n va a treballar, sinó a estudiar més… I ara caldria analitzar si allò que estudien a la Universitat té relació amb allò que han estudiat a l’FP, perquè alguna sorpresa ens enduríem. Perquè hi ha joves que fer la selectivitat els fa respecte, cursen un Grau Superior que més o menys els interessi i després passen a la Universitat d’una manera alternativa. Trigant una mica més, però amb menys risc.
Quan curses FP i saltes a Universitat, llavors només se’t convaliden 60 crèdits. No és una situació poc justa?
Bé, aquest “només”… és molt! Des de la mirada universitària és molt. Amb el Pla Bolonya, que va canviar el sistema d’accés a la Universitat, la gent que venia d’FP no havia de fer cap mena de selectivitat i entraven amb la nota mitjana d’expedients d’FP, competint amb batxillerat i selectivitat. A Educació Infantil, per exemple, vam passar del 30% al 80% de la matrícula de noies que venien de l’FP. I hi ha qui deia que es devaluaria el títol! És que la Universitat també té les seves lògiques! Un excés de democratització… tampoc no és ben vista per segons qui. Al principi, la Universitat pràcticament no volia convalidar res, amb el discurs de la qualitat.
Si el Grau Superior funcionés realment com un ensenyament terciari, no tindria sentit que el 30-40% anés cap a la Universitat
Però l’FP superior ja en té, de qualitat. Són estudis terciaris.
Bé, nominalment sí. Però qui els imparteix? Professors de Secundària. Si el Grau Superior funcionés realment com un ensenyament terciari, no tindria sentit que el 30-40% anés cap a la Universitat. La distància que hi ha entre el tècnic especialista i l’enginyer és la mateixa distància que hi ha entre el taller i l’oficina. Entre el ‘blue collar’ i el ‘white collar’.
En tot cas, el recorregut FP-Universitat existeix.
I fins i tot hi ha joves que no assoleixen ni l’ESO i que cursen un PFI, i que després s’animen a fer un Grau Mitjà. N’hi ha que continuen amb un Superior i alguns fins i tot salten a la Universitat. Però la LOGSE de 1990 va tallar tot això: per evitar aquest recorregut que quedava com una segona via, va dir que l’FP havia de ser terminal: després del Grau Mitjà havies de tornar a batxillerat.
Ara es vol tornar a fer més permeable.
Sí, vol establir més ponts entre les diverses FPs. Però això és una altra història. Qui va obrir l’aixeta a la continuïtat va ser la LOMCE del 2013, del PP, que va permetre accedir al Grau Superior amb el títol de Grau Mitjà. Però és que és lògic! Et poses al cap d’algú que fa un grau mitjà d’electricitat o electrònica, que quan n’ha après una mica li diuen que ha d’anar al batxillerat a tornar a fer matemàtiques i història? Els professors d’FP superior et diuen que els falta base. Potser sí, però és que els que vénen de batxillerat de seguida aprendran què és un circuit integrat perquè han fet física, però a l’hora de manipular els de Grau Mitjà se’ls rifen. La continuïtat Grau Mitjà-Grau Superior és lògica. Però no es volia fer que l’FP fos la segona via que vehiculés, que segmentés… Però si l’alternativa és fer-los fora…
O bé quedes fora del sistema, o bé estàs dintre amb una certa classificació. Què és millor socialment: que els nois migrants sense referents adults cursin una FP d’Hostaleria i es posin a treballar de cambrers, o bé que estiguin pel carrer?
És un gran dilema.
Sí, un dilema entre estar en un espai subordinat o quedar fora. Constantment ens trobem amb aquest binomi: o bé quedes fora del sistema, o bé estàs dintre amb una certa classificació. Què és millor socialment: que els nois migrants sense referents adults cursin una FP d’Hostaleria i es posin a treballar de cambrers, o bé que estiguin pel carrer? Això és discriminació? És racisme? Tot depèn.
Amb el currículum comú que tenim actualment, costa molt que tots hi arribin
És un debat que presenta similituds amb el del Grau Bàsic, que a Catalunya s’hi està apostant poc.
Primer hem de reconèixer que tenim un problema com a sistema educatiu a l’ESO: aquella idea nòrdica de tenir un currículum unificat per a tot l’alumnat fins als 16 anys és molt bonica, però és molt difícil de materialitzar. I qualsevol professor d’institut ho diu. Per una banda, és l’expressió màxima de l’escola inclusiva, però implementar-ho és tremendament complicat. Perquè als 14-15-16 anys, els alumnes diversifiquen interessos, capacitats… Amb el currículum comú que tenim actualment, costa molt que tots hi arribin. Hi ha qui busca solucions a aquest problema, que passen fonamentalment per diversificar el currículum. Per fer coses diferents. I aquesta diversificació, i això és el que diu la LOMLOE de 2020, la idea també torna a ser molt utòpica dient que has d’arribar a la mateixa meta per diversos camins. Que és molt fàcil dir-ho, però molt difícil de fer.
Aquesta diversificació serien les aules obertes, els tastets d’oficis…
Ens hem inventat de tot per flexibilitzar el currículum, sí. Quan la dreta va guanyar, va dir: hem de fer dos títols: qui val, val; i qui val una mica, cap a l’FP. I qui no val… ja farem alguna cosa. I la socialdemocràcia diu que ens hem d’esforçar perquè tothom arribi a un punt determinat. A Catalunya, amb bon criteri, no es va seguir l’FP Bàsica de la LOMCE perquè ja es preveia derivar als 15 anys. I això era com si el destí social ja fos molt marcat, i es deia que s’havia de fer un esforç com a sistema de retenció fins als 16 anys, i que tothom sortís amb un mínim de competències bàsiques. Però veiem que això no acaba de funcionar. Llavors, els cicles formatius de Grau Bàsic és l’últim intent de fer una diversificació curricular que no classifiqui, que no et predestini. I per això acabes obtenint el títol d’ESO. Pot ser una oportunitat, però també com una diversificació que estratifica, que selecciona… I són les dues coses a la vegada. I és molt difícil de trobar l’equilibri.
Molts dels que cursaran el cicle de DJ faran el salt cap a Grau Superior. I molts després se’n van a la Universitat, a fer-hi una Enginyeria de so. I necessitem tants enginyers? Sembla ser que sí
A l’estudi apunta que “potser hauríem de parlar de ‘formacions professionals’, més que no pas de formació professional en singular”.
Sovint a la premsa surten notícies dient que hi ha demanda de joves per fer el grau de so i DJ, en paral·lel al fet que no hi ha demanda, i que, per tant, s’ha de limitar aquest grau. En canvi, el grau de fabricació mecànica té una altíssima demanda i costa d’omplir. D’acord. Però has pensat mai que molts dels que faran aquest cicle no seran DJ, sinó que faran el salt cap a Grau Superior? En tot cas la pregunta és: ‘Necessitem tants productors de so?’ Potser no. Però és que molts que fan producció de so, després se’n van a la Universitat! A fer-hi una Enginyeria de so, per exemple. I necessitem tants enginyers? Doncs sembla que sí. És cert que aquest recorregut té d’altres derivades -costos, passar de 100 places a 200…-, però és un criteri dubtós tancar l’oferta només en relació amb que el mercat no ho demanarà.
Des de la perspectiva de la lluita contra l’abandonament, hi ha qui diu que és millor que els joves cursin el grau de DJ més que no pas que s’estiguin a casa.
L’FP té tres funcions: econòmica -proveir de competències i habilitats-; educativa -permetre la continuïtat d’itineraris, encara que siguin llargs-, i la social. I té a veure amb la lluita contra l’abandonament i trobar espais de retenció i socialització. Però com que històricament l’FP estava associada al fracàs escolar, tot el discurs de la dignificació de l’FP era per evitar els alumnes de baix rendiment. I aquí hi ha una gran disjuntiva: totes les branques de l’FP tenen com a objectiu captar bons estudiants i competir amb el batxillerat. I per aquesta via, les probabilitats de fracassar són bastant elevades. Això no ha funcionat: un noi que acaba l’ESO amb un expedient excel·lent, la probabilitat que vagi a l’FP és ínfima. Ens agrada aquesta situació? Potser no. Com es pot canviar? Difícil. Qui és el professor i la família que li diuen ‘ves a l’FP’? Quan l’FP es planteja competir amb el batxillerat vol estudiants que probablement no volen anar a FP i posa més traves a estudiants de baix rendiment que tindrien en l’FP una opció de continuïtat formativa. Però és que si volen venir… que vinguin! En clau d’oportunitats, si més no. L’FP a distància és una oportunitat, que no s’està aprofitant prou des de l’àmbit públic.
CCOO denuncia sovint que l’FP on line està desatesa.
El que és evident és que hi ha una demanda no satisfeta pel sector públic. I no deixa de ser paradoxal, perquè després de dir durant tants anys que volem que vingui gent a l’FP, i ara que ve… no tens les eines per atendre-la. Potser no fan l’FP que haurien de fer? Potser. Però tornem al tema d’abans: volies que vinguessin, han vingut… I, ara, què en fas? Si hi ha demanda, algú crearà l’oferta. I ara mateix, l’oferta pública no és suficient. I la matricula als centres privats d’FP ha augmentat considerablement, amb els evidents problemes d’equitat en l’accés que això comporta.
Diari de l’FP, 2024