A principis d’aquest curs sortia a la premsa la notícia que milers de joves s’havien quedat sense plaça als estudis de formació professional que s’havien preinscrit. La reacció de l’administració educativa va ser ampliar alguns grups i oferir places “il·limitades” (paraules del conseller d’educació) en algunes especialitats a l’Institut Obert de Catalunya (IOC). En aquest article m’agradaria analitzar les causes d’aquest increment de demanda, una paradoxa i un dilema per a la planificació de la formació professional.
Primer cal dir que el desajust entre demanda i oferta no és un fenomen nou, però no hi ha dades disponibles per poder contrastar el nombre de preinscripcions i la matrícula real al llarg dels anys. El fet que aquest curs hagi sortit als mitjans pot ser un indicador que la magnitud del desajust pot haver augmentat. Podem atribuir a quatre fenòmens l’augment de la demanda. El primer és que s’ha incrementat la taxa de graduació d’ESO (s’ha passat del 75,9% de graduació a 4t d’ESO el curs 2005-06 al 88,2% del curs 2018-19, darrera dada publicada) i per tant, augmenta la demanda d’ensenyament post-obligatori. El segon factor és la conjuntura laboral, un fenomen força conegut en termes econòmics com a cost d’oportunitat. A més atur juvenil, més retenció i més retorn al sistema educatiu. El tercer és que hi ha una reorientació d’estudiants de batxillerat cap a estudis professionals com a alternativa a l’abandó dels estudis (fins a un 16% de la matrícula de CFGM són alumnes que han abandonat el batxillerat). La combinació d’aquests tres factors ha fet que la taxa d’abandonament escolar prematur hagi baixat del 33% l’any 2007 fins al 16% l’any 2021. L’any 2018 i 2019, coincidint amb la recuperació després de la crisi del 2008, havia tornat a créixer (del 16% gairebé al 20%), però la crisi vinculada a la pandèmia ha fet tornat la tendència a la baixa.
Un quart factor, més qualitatiu i de moment només com a hipòtesi perquè no hi ha dades al respecte, és que han canviat les preferències d’una part significativa de la població juvenil a l’hora de triar estudis postobligatoris. El fet que quatre de les famílies amb més demanda siguin informàtica, sanitat, imatge i so i activitat físico-esportiva ens porta indicis de què hi ha una barreja entre motivacions molt instrumentals (aconseguir feina) i motivacions més aviat expressives (estudiar coses que agraden).
Es podria afegir un cinquè factor, i és que han funcionat les campanyes de promoció de la formació professional engegades fa temps per administracions públiques i proveïdors d’aquesta formació, i han aconseguit modificar les preferències d’un percentatge significatiu de joves. A falta d’estudis específics sobre l’impacte d’aquests campanyes, sembla raonable pensar que han pesat més la resta de factors. En part perquè sovint les campanyes de “dignificació” de la formació professional volen captar “bons estudiants”, i hi ha evidència contrastada de què persisteix un biaix de rendiment que condiciona molt la tria entre batxillerat i formació professional. Bona part dels dispositius formals i informals d’orientació associen bon rendiment a batxillerat i baix rendiment a formació professional, més “aplicada”.
I en el supòsit que aquestes campanyes haguessin funcionat, ens trobaríem davant d’una paradoxa, que és precisament que no es pot satisfer la demanda amb l’oferta de places existents. Una oferta que, amb la suposada excepció de l’IOC, és poc elàstica. I una conseqüència també paradoxal és que molts cicles formatius de grau mitjà (CFGM) s’han fet molt més selectius que el batxillerat, ja que una plaça de batxillerat està garantida al mateix institut on s’ha cursat l’ESO però hi ha nota de tall per accedir a CFGM. I de retruc pot fer augmentar una matrícula de batxillerat de joves sense motivació, que pot portar a l’abandó del batxillerat i a tornar a intentar entrar a un CFGM un o dos anys més tard. També és veritat que una part de l’oferta de formació professional es queda sense cobrir, fins i tot en algunes famílies que tenen bones perspectives d’inserció laboral, i que després hi ha queixes d’empreses que no troben personal qualificat, en el sector industrial sobretot. I això ens porta al dilema: donar resposta a les preferències de les persones o a les necessitats de les empreses. Si molts joves volen fer un determinat cicle, per exemple activitats físico-esportives, podran ser absorbits pel mercat de treball o hi haurà un augment de la subocupació i per tant de la frustració d’aquests joves? Si es vol donar resposta a les necessitats de les empreses, sovint són necessitats de curt termini i molt específics que no permeten treballar competències més genèriques i amb visió de més llarg termini.
Una part de l’oferta d’FP es queda sense cobrir, fins i tot tenint bones perspectives d’inserció laboral, i les empreses es queixen que no troben personal qualificat. I això ens porta al dilema: donar resposta a les preferències de les persones o a les necessitats de les empreses
Per sortir d’aquest dilema, hi ha dues eines que poden ajudar: una és l’orientació laboral a les persones joves i l’altra és tenir bones eines de prospectiva que vagin més enllà del curt termini. Però cal tenir en compte que molts joves trien la formació professional no per anar a treballar sinó per continuar estudiant. Això, que pot semblar un contrasentit, ho veiem amb les dades recents i no tan recents. En un estudi sobre les trajectòries d’inserció de les primeres promocions del que es va dir “Nova Formació Professional” a finals dels anys 90, ja es va detectar que el 20% d’alumnes que havien acabat un programa de garantia social continuaven estudiant, un 36% en el cas d’alumnes que havien acabat un cicle formatiu de grau mitjà i un 56% els que havien acabat un cicle formatiu de grau superior. Era un estudi encarregat pel Consell de la Formació Professional i Ocupacional de Barcelona, i aquests resultats van ser una sorpresa per al personal del consell, perquè partien de la idea que el disseny d’aquesta “Nova Formació Professional” derivada de la reforma educativa de l’any 1990 (amb la promulgació de la Logse) era una formació específica per a l’accés al mercat de treball. La última dada publicada pel Departament d’Educació (Inserció Laboral dels Ensenyaments Professionals 2019) mostra que el 48% dels graduats de grau mitjà continuen estudiant (i un 17% més estudien i treballen), i un 25% dels graduats de grau superior estudien després (i un 19% més estudien i treballen). Aquests percentatges poden variar molt en funció de la família professional. Per exemple, el 82% de l’alumnat de la promoció 2018 que va acabar el CFGM de Confecció i Moda van continuar els estudis a un CFGS, la majoria a Patronatge i Moda. Aquesta xifra és del 61% en Sistemes Microinformàtics i Xarxes, del 59% a Gestió Administrativa, per posar dos exemples amb molta demanda.
És possible que en un futur proper la recuperació econòmica faci augmentar els costos d’oportunitat de seguir estudiant (la darrera dada d’atur juvenil del setembre donava una xifra per sota del 20%, la meitat que fa 10 anys, i molt per sota del 28% del darrer trimestre del 2020). També és possible que les reformes anunciades del batxillerat, en particular el batxillerat general, facin disminuir la demanda d’FP. Però és important aprofitar aquesta conjuntura per visualitzar el paper que juga la formació professional en els itineraris formatius de molts joves, i que si augmenta l’atractivitat de l’oferta, augmenti també la retenció en la formació, ja que l’abandó dels cicles formatius és un fenomen del que se’n parla molt poc, i és un gran repte per la disminució de l’abandó escolar prematur i per a la inserció laboral de qualitat. Aquest repte, però, dona per un altre article.
Diari de l’FP, 2024