L’informe ve a treure ferro a la polèmica que hi va haver a l’inici de curs a causa de l’augment de la demanda i la manca de places, apuntant que al final de tot el procés hi va acabar havent 1.902 vacants i només 618 alumnes despenjats.
Exacte. D’alguna manera ja sabíem, perquè cada any passa, que hi ha una demanda alta de matriculació en FP que no necessàriament es compleix. I no es compleix per moltes raons: si et matricules abans de tenir les notes o no, si has fet també matrícula a batxillerat… O que simplement l’hagis fet per si de cas, però que en realitat ja tens feina… Hi ha diferents situacions, i l’ajust entre la demanda i l’oferta no és mai fi si et bases en la demanda inicial. Finalment hi va acabar havent aquest decalatge de 618 alumnes que no van poder accedir a cap grau tot i haver-hi 1.902 vacants perquè no quadraven les especialitats vacants amb la seva pretensió. També és cert que el fet que hi hagi una bona demanda de formació professional és un motiu de satisfacció general, i ha de ser una bona ocasió per aprofitar-ho. Ens fan falta titulats en FP, ha d’haver-hi una resposta col·lectiva a aquesta demanda perquè ens interessa al conjunt de la societat.
El fet d’haver-hi massa titulats universitaris porta a què estiguin infraocupats, o bé realitzant tasques que correspondrien a titulats mitjans
Interessa, com a societat, disposar de més titulats d’FP?
Ens interessa molt! L’alumnat a Espanya presenta una forma de rellotge de sorra: molta gent que només obté el graduat escolar o ni això, poques titulacions mitjanes i un altre cop molts títols universitaris. I a Europa hi hauria una forma d’hexàgon: pocs titulats bàsics, moltes titulacions mitjanes i menys titulacions superiors. El model bo és aquest, sobretot perquè la nostra gran base d’estudis bàsics significa que són abandonistes o fracàs escolar. I el fet d’haver-hi massa titulats universitaris porta a què estiguin infraocupats, o bé realitzant tasques que correspondrien a titulats mitjans. Per tant, sí que ens aniria tenir bé tenir més gent formada en FP.
Però a l’informe asseguren que no interessa que aquests titulats en FP siguin tan hiper-especialitzats com fins ara.
L’FP es basa en les unitats de competències que s’han de tenir per ocupar un conjunt de llocs de treball. Però aquest model és dels anys 90 del segle passat: actualment, la velocitat de canvi del mercat de treball és molt alta. I totes les professions estan adquirint una base tecnològica molt forta, s’estan tecnificant intensament, i aquesta sí que és una base pràcticament general que està travessant-les totes. Això també passa amb els idiomes, la comprensió lectora, el treball en equip, la capacitat de prendre decisions i resoldre problemes, la comunicació… Són competències molt apreciades, encara que no estiguin ben certificades. I paral·lelament a necessitar tot això, després et trobes que has de treballar amb una màquina d’allò més especialitzada, que el propi sistema formatiu desconeix.
Seria una paradoxa dir que potser cal una FP més humanística?
Caldria una FP més batxilleritzada. I, alhora, un batxillerat més professionalitzat. No pot ser que un alumne de batxillerat no tingui ni idea de planificar i executar un projecte que ha de tenir un resultat físic. Ni tampoc pot ser que un alumne d’FP tingui mancances bàsiques com idiomes o informàtica. Hi ha empresaris que diuen que contracten universitaris simplement perquè saben anglès! Hauríem d’anar cap a unes formes més híbrides.
Si no introduïm valor afegit en coneixement al sistema productiu, estem perduts. Perquè per anar a fer de cambrer tronat no cal estudiar
Tornant a les dues gràfiques esmentades, dieu que “cada economia té l’FP que es mereix, o que realment necessita”, alhora que apunteu que venim d’una economia basada en salaris baixos. La crisi de les matriculacions d’FP, doncs, forma part d’un debat econòmic general que caldria abordar?
És un debat urgent, el del model de desenvolupament econòmic. Si no introduïm valor afegit en coneixement al nostre sistema productiu, estem perduts. Perquè per anar a fer de cambrer tronat no cal estudiar. En general ens basem en un baix valor afegit en coneixement: cambrers, turisme, kellys, cuidadores de gent gran… I, per a aquest model, no necessites gent preparada. Alhora, hi ha una dualitat cada cop més grossa en relació amb un sector industrial punter, que ha progressat moltíssim aprofitant la crisi del 2008, però que quantitativament és petit en nombre de treballadors. El que ha fet el sector industrial a Catalunya és reduir plantilles i reconvertir-se, incorporant tecnologies que els permeten millorar la productivitat. Aquesta reconversió industrial ha portat a un ‘gap’ salarial enorme: els seus salaris en relació amb els del sector serveis és espectacular, del doble a la meitat. I cada vegada més, els titulats d’FP troben més ocupació en aquest sector. Alhora, tens un sector de serveis a les persones, feminitzat, amb salaris d’allò més baixos. I el sector de serveis a les empreses que ha crescut. És a dir, ens trobem amb un trencament del mercat en tres grans blocs: la indústria avançada, amb un creixement interessant; el sector serveis a les persones, que és un sector refugi de gent que estava a l’atur, d’immigració…; i el sector serveis avançats, en el qual la modernitat hi ha penetrat.
L’FP ha d’enfocar-se als serveis avançats i la indústria avançada?
L’FP hauria d’anar cap a tots tres sectors.
Però Lloret de Mar s’omple gràcies a uns serveis a les persones amb ben poc valor afegit i salaris de misèria.
Si vulguessis un model de turisme d’una certa qualitat, segurament necessitaries uns cambrers millor formats.
L’economista Miquel Puig assevera que “un bon país no és un país low cost“, i ho exemplifica dient que si aquí una cervesa val un euro i a Alemanya en val tres, aquests dos euros de diferència els acaba assumint el conjunt de la societat. Hi està d’acord?
Molt d’acord. La societat acaba assumint aquest mal servei, aquesta poca contribució a la Seguretat Social… Per això diem que cada país té l’FP que es mereix. És tot una roda. A Espanya, la correlació inversa entre l’atur i l’abandonament escolar és claríssima: a més atur, menys abandonament. Si l’atur és molt baix, vol dir que hi ha molta demanda de mà d’obra, i tots els joves marxen del sistema educatiu cap al món del treball. I com que té baix valor afegit en coneixement, la gent hi pot anar sense haver-se format, pensant que hi pot trobar un salari de 800€. En canvi, pensa que si es forma durant dos anys més, com a molt trobarà un salari de 850€… I també hi ha qui és fill de família amb ingressos baixos i creu que hi ha de contribuir el més aviat possible. Hi ha aquests dos perfils. Això passa en els països que tenim baix valor afegit en coneixement, perquè això a Alemanya no passa. Allí, per treballar necessites disposar d’una competència certificada; si no, no et volen. Perquè el mercat té un valor afegit en coneixement bastant més alt que el nostre. I ho hem vist clarament tant durant la crisi del 2008 com la d’ara de la Covid.
No vam aprofitar la crisi del 2008 per canviar el model econòmic
L’estudi “Inserció Laboral dels Ensenyaments Professionals 2021” del Consell General de Cambres de Catalunya ja ho apuntava.
Exacte. I això constata que no vam aprofitat la crisi del 2008 per canviar el model econòmic.
Aquest informe també exposava que l’FP s’utilitza com a via per continuar estudiant, ja sigui per passar al grau superior, ja sigui per passar a la Universitat.
L’FP com a eina professionalitzadora està clara, però també descobrim una FP que té d’altres valors: com a eina de reciclatge -un 25% de places que s’ocupen és de gent més gran de 20 anys-, i com a eina de progrés acadèmic. I hi ha un bon gruix d’estudiants d’FP que combinen els estudis amb la feina. I aquest és un bon model.
En el seu anàlisi, vostès apunten que hi ha “un sistema d’orientació ocult” que sembla que empenyi l’alumnat cap al batxillerat i la Universitat de manera natural.
El sistema d’orientació és dolent, en general. A més, les persones tendim a reproduir el nostre itinerari: si ets un professor que ha anat a l’escola i a la Universitat, després has fet unes oposicions i has anat a treballar a l’institut, el teu itinerari té molt poc vincle amb una professió que no sigui estrictament acadèmica. I la lògica d’orientar seria la de conduir l’alumnat cap a batxillerat. Sobretot en un país en què la carrera universitària ha estat dels ascensors socials importants.
I una reclamació de les classes populars.
Exacte. Encara amb més raó, doncs, l’orientació oculta, subtil, és cap a l’acadèmica. Analitzant les dades, veus que la tendència natural apunta que l’alumnat de 4t. d’ESO va bàsicament a batxillerat: si una promoció és de 55.000-60.000 estudiants, 40.000 van a batxillerat i 14.000 a l’FP. Hi ha una desproporció brutal. I si veus llavors on van els de primer de batxillerat, hi detectes un índex de repetició important i uns 4.000 que tornen a l’FP. I després també passa, en un nombre important, que qui ha repetit batxillerat, malauradament també repeteix FP. I després hi ha els majors de 20 anys, que poden ser a cada curs unes 10.000 persones, que s’incorporen a l’FP. Per tant, tens una sortida natural cap al batxillerat i una sortida de segona cap a l’FP, que s’omple de segones opcions. L’orientació natural, doncs, és dur l’alumne cap a batxillerat, i cal una tasca d’orientació importantíssima, que no es fa.
És sistèmic.
Efectivament.
El sociòleg Michael Sandel justament teoritza que estem en un moment en què allò que aporta prestigi social bàsicament és disposar d’un grau universitari. Combatre aquesta tendència és possible?
L’èxit social intel·lectual actual és aquest, sí. No sé el prestigi cap on hauria d’anar. Jo m’imagino més el prestigi alemany de l’FP, que tampoc no sé quant durarà. Alemanya és un país estrany, amb un sistema educatiu tremendament selectiu i classista. Et fan fora de la via acadèmica i et col·loquen a la via professional sense miraments, però t’asseguren un nivell de benestar i d’ingressos alt. Tu ets un treballador amb un salari correcte i unes perspectives de progrés bastant altes, de tal forma que anar cap a l’FP no t’ha de fer cap angúnia, perquè acabaràs amb una feina socialment reconeguda. El model dels EUA és totalment diferent: allí no hi ha FP i tenen molt poc treball manual qualificat, i comença a haver-hi una dualització de feines brutal entre qui treballa a Sillycon Valley i qui serveix menjar ràpid. Per mi, aquest model social és molt pitjor.
Què calculeu que passarà en el període de preinscripcions d’enguany? Heu traslladat aquestes reflexions al Departament d’Educació?
Hem parlat amb el Departament d’Educació, sí. Diem que fan falta instal·lacions. I que també falten processos de validació de dades: se sap planificar molt bé la Primària; comencem a tenir uns certs problemes a l’ESO; el batxillerat ja és gairebé catastròfic, amb ofertes tan abundants que tothom hi acaba tenint plaça, i quan arribem a l’FP, la planificació és dificilíssima. I els mecanismes del Departament són molt poc consistents per planificar-la bé. De manera que la direcció general d’FP ha de fer grans esforços perquè el seu discurs sigui entès: necessita un torn aquí, una serra làser allí, una impressora 3-D, una fresa integrada… I, a banda, el material d’aula, uns espais on col·locar-ho… Tot això es fa molt complicat, per al Departament d’Educació. No vull dir que l’FP no hagi d’estar al Departament d’Educació, que hi ha d’estar. Però se li ha de donar una atenció especial, i s’hi ha de tenir més cura que la que s’hi ha tingut fins ara.
Necessites que l’FP tingui un cost important dins de l’administració, perquè si no, acaba sent una oferta subsidiària
L’Agència FPCAT hibrida Educació, Empresa i Treball.
Exacte, però no és fàcil, perquè no hi ha tradició. Al País Basc tenen una Viceconselleria d’FP i avancen com si fossin un soci de la conselleria d’Educació. S’hi han gastat diners. Aquí tot just va ser amb el tripartit quan vam crear la direcció general. L’FP ha quedat molt marginada, subsidiària d’un sistema general. Nosaltres vam intentar trencar amb aquesta tendència, amb en Josep Francí i l’Ernest Maragall. Vam aconseguir donar un impuls important a l’FP, tot i que Treball no va respondre. I vam quedar-nos a mig camí. Però necessites que l’FP tingui un cost important dins de l’administració, perquè si no, acaba sent una oferta subsidiària, i algú l’acaba veient com una continuació de l’escolarització, com una sortida de segona, i no pot ser.
Diari de l’FP, 2024