Opinió

Com avaluem la ‘dignitat’ de la formació professional?

Sentim parlar i molt de la formació professional. Ara i sempre –espero i desitjo que no sigui pels segles dels segles, amen–. Recordo que ja als anys setanta es parlava de dignificar l’ensenyament professional. També als vuitanta. I, per descomptat, als noranta, quan estava tan de moda renovar, dignificar i democratitzar. Però el discurs continua i, per tant, aquest fet és un senyal que moltes coses encara estan per canviar. Perquè, si hem de dignificar la formació professional, serà perquè encara no és prou digna. El pes lògic és innegable: si hem de fer atractiva la formació professional és perquè, lògicament, no és atractiva. Atenció, no ho dic jo, ho diuen molts responsables relacionats amb la formació professional, sobretot ministres, consellers i alts càrrecs d’Educació.

Però hi ha una sèrie de preguntes que se’m venen al cap a partir d’aquesta evidència. Primera, dignificar-la com? Que jo recordi i des que tinc memòria, als alumnes que arribaven a la formació professional els acompanyava una sensació de fracàs. Era així des d’abans de l’EGB, pel que diuen. Amb l’EGB estava clar que els alumnes que obtenien el títol i tenien un bon expedient, només volien accedir al batxillerat –en el seu moment, BUP–. El món del treball era també una sortida, però a l’FP es concentraven tota una sèrie de joves que, o bé perquè algú jutjava que no tenien aptituds o perquè no tenien l’actitud, renunciaven –o els feien renunciar– al BUP.

Ningú no dubtava en anomenar-los fracassats. Ni tan sols els mateixos estudiants podien evitar sentir-se d’aquesta manera. L’FP era, doncs, un ensenyament de segona categoria. En conseqüència, l’ambient en els centres que impartien primer grau d’FP era complicat: problemes de convivència, índex d’absentisme i abandonament altíssims, baix nivell de formació… I, a partir d’aquestes causes, ens podem imaginar quin era l’objectiu per alguns alumnes: sobreviure al primer grau per tal d’anar progressant.

Amb la dignificació de la formació professional i l’aparició dels cicles formatius a partir dels anys noranta, es va entendre que ja teníem prou. De fet, hem d’admetre que els cicles de grau superior tenen una molt bona consideració per part dels alumnes i que hi ha moltes persones que troben que és un bon camí per optar a una formació que els pot oferir una feina qualificada i, en alguns casos, fins i tot acceptablement remunerada. Però tampoc crec que la dignitat dels cicles de grau superior sigui molt més alta que la que tenia l’FP de segon grau, ja reconeguda molt abans. A més, l’escassa oferta formativa en algunes zones i una certa falta de recursos en alguns centres no ajuda a millorar aquesta imatge.

Ara s’estan introduint alguns models importats d’altres països, com és la formació dual. El fet de comprometre l’empresa en la formació dels joves és un pas que ajuda a la seva formació, com també a la seva inserció laboral, segons diuen. La formació esdevé més pràctica i més atractiva. No soc un especialista i suposo que, pel que diuen els experts, això significa un pas endavant. Tot i que també sento dir a molts professionals que la implantació d’aquest sistema és lent i, de moment, molt limitat. Per tant, si aquest era un pas per millorar i dignificar la formació professional, encara ens queda camí per fer.

A més, tinc la sensació que avui dia l’FP no és prou atractiva per a molts alumnes perquè no ofereix una projecció futura atractiva més enllà del món del treball. Els alumnes i les seves famílies continuen creient que no són estudis que els permetin projectar-se cap a una formació superior i que limita les seves possibilitats de creixement futur. La limitació a les famílies professionals no permet, per exemple, equivocar-se de camí i complica molt poder aspirar a ofertes d’altres branques.

Arribats a aquest punt, no sé si per fi trobarem el camí definitiu de la dignificació de la formació professional, però, tant si és així com si no, el que haurem de fer en algun moment és avaluar-lo –buf, sempre acabo en el mateix punt, l’avaluació; per què serà?–. Passem així a la segona pregunta que m’havia proposat i que està relacionada directament amb el títol de l’article: com avaluem la dignitat de la formació professional? Més concretament: quin serà l’indicador que ens permeti avaluar la dignitat d’aquesta formació? Entendrem que tenim un problema i que no és fàcil avaluar la dignitat d’una formació –i recordo que aquest no és un criteri que m’inventi jo.

Quants fills de ministres, consellers i altres alts càrrecs polítics són alumnes d’FP? Segur que tots ells són mares i pares modèlics que no permetrien que la seva nissaga cursi estudis indignes

Li hem donat voltes el meu amic i jo –suposo que ja sabeu que tinc un amic amb qui parlo d’aquestes coses– i al final hem trobat l’element que ens faltava. Buscàvem un indicador que, en el moment d’avaluar la formació professional, ens digui si el sistema educatiu assoleix o no la dignitat que se li demana –o proclama–. I creiem que l’hem trobat. Aquí va l’indicador: quants fills de ministres o consellers, alts càrrecs polítics del Ministeri o de la Conselleria són alumnes de la formació professional? Segur que tots els nostres càrrecs polítics són mares i pares modèlics que no permetrien que la seva nissaga cursi estudis indignes. A més, ells que parlen de la dignificació sabran millor que ningú altre en què consisteix. Concretant: el meu amic i jo creiem que si aquest índex és alt, indicarà que la formació professional haurà assolit un nivell prou digne. Trobat! I ens hem mirat amb un somriure com si haguéssim trobat la pedra filosofal.

Post scriptum 1. Vull afegir en veu baixa que, no sé per què, sospito que són pocs, si n’hi ha, els fills de responsables polítics i alts càrrecs de l’administració que siguin alumnes de formació professional. I aquesta sospita em preocupa perquè podríem concloure que la formació professional és un ensenyament de segona categoria només apte per classes no dirigents. Sincerament, vull que no sigui així.

Post scriptum 2. La meva parella m’assenyala una dita en castellà que podria afegir com a crítica i com autocrítica: “Consejos vendo que para mí no tengo“.