“Amb la Covid em vaig quedar a l’atur. Jo sempre havia volgut fer alguna cosa amb les mans i aquí hi vaig veure l’oportunitat per canviar la meva vida. Em vaig inscriure a un Certificat de Professionalitat de fusteria i moble al CIFO de Santa Coloma de Gramenet, de 340 hores, i em va agradar molt. Estava molt contenta, volia continuar en aquesta professió… Però malgrat buscar feina, no podia trobar res. Ningú no em contestava. I quan les empreses contestaven, em deien que gràcies però que no els interessaven dones fusteres sense gaire experiència.” Així explica el seu 2020 laboral és Anna Podgornaya, que el març d’enguany registrava conjuntament amb dues sòcies en una situació similar l’Asociación de Mujeres Carpinteras: “Vam buscar alguna entitat que donés suport o ajudés a inserir laboralment a dones com nosaltres, i no hi havia res a tot Espanya! Sí que hi ha associacions d’enginyeres, d’empresàries… però no de dones d’oficis. Som les primeres i les úniques!”
Podgornaya, d’origen rus, va arribar a Catalunya fa set anys, treballant com a directora d’estratègia corporativa d’una gran empresa. La crisi de la Covid-19 va comportar retallades i es va quedar a l’atur. Després del seu pas pel CIFO, de les pràctiques a l’empresa i de múltiples currículums enviats, una gran empresa amb qui es va entrevistar li va oferir un lloc de ‘project management’. “Tinc experiència de gestió de projectes: em van oferir gestionar l’obra, instal·lació, muntatge… Però jo estava cansada de la gestió… Jo volia ser fustera. I em van dir que no”, exposa.
Davant d’aquesta realitat, es va replantejar quins passos havia de fer. “Vaig contactar amb el CIFO i amb un professor per saber si em podien facilitar contactes d’altres dones que també s’haguessin format al centre. Vam parlar sobre com els anava, si es trobaven amb problemes similars… Problemes com trobar feina, problemes com haver trobat feina però viure-hi experiències força desagradables, com haver-se trobat impedides de treballar amb màquines, de no van poder fer res interessant amb la fusta, de només treballar com a ajudant, de collar cargols… Em vaig adonar que totes les dones amb qui parlava acabaven tenint experiències molt similars”, exposa.
Així va ser com, conjuntament amb Sílvia Dias i Tamara Alegre, van decidir formar l’associació. “Vam decidir buscar vida pròpia i començar alguna cosa en què poguéssim treballar i guanyar-nos la vida. Perquè cal tenir feina per poder-ho tirar tot endavant. I vam decidir que ho faríem a través d’una entitat, una entitat que permeti alhora trobar clients com que promogui el paper de la dona en els oficis i que doni suport a les dones que volen començar en aquest sector”, exposa. “Volem acompanyar les dones per aquest camí”, rebla, perquè “no hi ha associacions que donin suport a dones que desenvolupen oficis”, insisteix.
Optimitzar despeses
“Per començar en el món de la fusteria, el cost de tot plegat és molt alt: maquinària, taller, buscar clients… Ningú no té prou diners com per posar-s’hi des de zero”, exposa. Per tant, el primer objectiu de l’entitat va ser el de trobar un taller on poder desenvolupar la seva activitat laboral. Van trobar-lo al juliol, el taller TMDC, un espai compartit amb d’altres professionals de la fusta, del metall i d’altres oficis. “Vam aconseguir el primer projecte comercial a finals de juliol… i ara tenim aquesta resta del 2021 ple de feina”, es congratula.
L’associació compta ara amb 10 sòcies, cadascuna de les quals pot beneficiar-se de l’optimització de costos que representa el taller compartit. Algunes amb un Certificat de Professionalitat sota el braç, d’altres amb un cicle formatiu de grau mitjà o superior de fusteria, moble i moblament. “Totes podem utilitzar la maquinària que hi ha allí, no necessitem comprar-la. De fet, depèn de quines màquines poden arribar a costar fins a 20.000€, una quantitat del tot inassumible per a qualsevol de nosaltres individualment”, exposa.
“No ens pensàvem que hi hauria tant d’interès, i que hi hagués tanta gent que tingués problemes similars. La idea inicial era ajudar-nos a nosaltres mateixes. I després ens adonem que hi ha més dones que es troben en la mateixa situació, dones a qui els agrada treballar la fusta però que troben moltes dificultats per dedicar-s’hi”, explica. “I ara tenen les eines per dedicar-s’hi”, rebla.
Escalar el projecte
Podgornaya ja mira cap al futur: “La següent fase és ampliar el negoci. Desitjaríem que l’ajuntament ens cedís un local a Ciutat Vella amb lloguer reduït per poder-hi vendre productes creats per dones fusteres. Alhora, també treballem en el desenvolupament del canal de venda per Internet.”
Si aquesta fase dos s’acabés completant, el següent pas lògic “seria agregar o trobar d’altres dones que treballin amb materials diferents; metall, soldadura, fontaneria, paletes, pintores… Estic segura que en el sector de reformes hi ha demanda de professionals dones. Hi ha dones arquitectes, dones enginyeres… I hem parlat que podria ser interessant ajuntar-nos per fer un equip complert de treball”.
I és que aquest primer pas té moltes possibilitats de futur, considera. “Vam descobrir un mercat interessant: hi ha una part del mercat que vol específicament contractar dones d’oficis. Tenim clientes que volen contractar dones d’oficis, és un nínxol.”
La crisi de la Covid, doncs, conjuntament amb una formació professionalitzadora i voluntat de tirar endavant, pot haver propiciat el naixement d’un nou àmbit de negoci. “És que quan específicament busques dones obreres, no en trobes”, s’exclama Podgornaya. Fins ara.
Diari de l’FP, 2024