L’actual conflicte en el sector de l’educació, on el personal educatiu ha manifestat el seu malestar per les seves condicions laborals, ve de lluny: situar-lo en les primeres retallades de Rigau no seria pas un error. Podem afirmar que és un problema que ha heretat l’actual govern, molt difícil de gestionar, ja que no es tracta només de temes salarials; la complexitat i la diversitat de les aules fan difícil la seva gestió. En el punt de mira està la inclusivitat del sistema en general, i el de l’FP en particular. La inclusió és necessària -indispensable-, però és una eina, no la finalitat de l’educació i formació professional.
Les principals causes del malestar es podrien atribuir a la lentitud del sistema per a adaptar-se a les circumstàncies actuals, per no haver promogut des del poder legislatiu en el seu dia els canvis necessaris per adaptar-lo a la nova societat que s’està bastint en aquest segle en què les xarxes socials, la intel·ligència artificial, les persones nouvingudes i les noves professions han aparegut amb força, aportant noves sensibilitats i maneres de relacionar-se -o aïllar-se, segons els casos- a les aules dels nostres centres educatius.
Els centres d’avui dia estan regits per una legislació més aviat inspirada en l’escola del segle XX, amb recursos més propis del XIX i amb una societat immersa en la dinàmica del XXI. Hi ha un desajust manifest, una divergència visible possible font del conflicte.
El decret d’escola inclusiva va ser publicat el 2017 sense tenir ni els recursos econòmics ni humans per a poder desplegar-lo. Recorda la bona disposició inicial de la Llei de la Dependència, que va néixer amb molt bones intencions però que va ser defenestrada per la lenta burocràcia de l’administració.
La LEC de 10 de juliol de 2009 proposava destinar un 6% del PIB a educació (avui arribem amb prou penes al 3,8%, comptant a més a més la despesa universitària!); urgeix complir la llei i en els nous pressupostos s’ha de fer un esforç per aproximar-nos a la xifra esmentada.
PAE: brots verds, però insuficients
Els recursos de personal educatiu existents avui dia estan molt limitats, en els centres públics, però especialment en els centres concertats. Segons DINCAT, que agrupa unes 300 entitats del sector de la discapacitat intel·lectual de Catalunya, la majoria dels centres d’educació concertats (gairebé tots) estan en una situació insostenible, ja que les ràtios actuals van ser aprovades l’any 1998… Fa 28 anys! El perfil de l’alumnat ha canviat, ara és molt més complex, l’alumnat és més divers i ve amb molts problemes de salut mental associats.
Cal remarcar positivament el paper dels Centres d’Educació Especial Proveïdors de Serveis i Recursos (CEEPSIR), els quals es desplacen a escoles ordinàries per impartir formacions sobre qüestions com autisme o problemes de conducta. No obstant això, només poden rebre suport d’un centre d’educació especial proveïdor de serveis i recursos els alumnes amb necessitats educatives especials, escolaritzats en l’escola ordinària i l’informe de l’EAP dels quals faci constar la necessitat d’aquest suport, sense tenir en compte l’FP, cada dia amb més alumnes amb dictamen i NESE.
Actualment, podem afirmar que a l’alumnat d’FP se li priva de tenir recursos per promoure la seva autonomia i autodeterminació, només ben atesa en els Itineraris Formatius Específics (IFE) o en els Programes de Formació i Inserció (PFI). Sense comptar amb aquest suport extern, es dificulta la implicació i l’aprenentatge dels equips docents per millorar la qualitat de la resposta educativa adreçada a tots els alumnes. La diversitat en les aules d’FP és una realitat innegable on arriben alumnes sense dictamen però amb les necessitats educatives especials que al cap d’un temps el tutor detecta i no pot resoldre sense ajut extern.
Pocs centres d’FP tenen orientadors educatius -l’administració s’ha compromès a tenir-ne un per centre a mitjà termini-, i si els instituts no compten amb PFI o IFE, difícilment tindran en les seves plantilles Personal d’atenció Educativa (PAE). Sense aquests professionals, la situació s’agreuja, ja que actualment tenim problemes per omplir la borsa d’aquest personal. Si això es preveu i planifica adequadament es pot corregir fàcilment, perquè aquests educadors provenen dels cicles formatius del Departament d’Educació i FP.
Els Tècnics Educadors en Educació Especial
Cal aprofitar l’avinentesa per reclamar la figura necessària del Tècnic Educador en Educació Especial, extinta amb l’antiga FP2. És una reclamació viva del sector, del tot necessària en els temps actuals. Tot seguit s’exposaran les raons per les quals es pot validar la proposta.
Un educador en educació especial és el professional que acompanya i dona suport a l’alumnat amb Necessitats Educatives Especials (NEE) per facilitar-ne l’autonomia, l’aprenentatge i la inclusió en l’entorn educatiu.
A diferència dels mestres d’educació especial -docents amb títol universitari-, l’educador és una figura de personal no docent que actua com a suport tècnic directe a l’aula i en activitats del centre. La seva tasca se centra en l’atenció individualitzada i el seguiment dels alumnes amb diversitat funcional, com ara:
- Suport a l’aula: Col·labora amb els mestres per aplicar adaptacions curriculars i garantir que l’alumne participi en les activitats.
- Promoció de l’autonomia: Treballa hàbits d’autonomia personal, social i comunicativa en l’alumnat.
- Acompanyament físic i sensorial: Ajuda en els desplaçaments, l’alimentació o la higiene si l’estudiant ho requereix per la seva discapacitat física o sensorial.
- Seguiment i informes: Participa en l’elaboració de plans personalitzats i en la comunicació amb les famílies i equips d’orientació.
Per tant, el sistema educo-formatiu no pot obviar-lo, sinó que ha de promoure aquests recursos humans.
El sector dels educadors en educació especial ha mantingut una reivindicació històrica davant la Direcció General de Formació Professional per a la creació d’un títol de Grau Superior específic que substitueixi l’actual dependència del títol d’Integració Social.
Ampliar el ventall formatiu, tendint a l’especialització, a més d’atendre una reclamació sectorial, pot complementar a bastament els recursos per atendre la inclusivitat a les aules d’FP. El sistema FPCAT no es pot permetre el luxe de prescindir d’aquesta figura educativa; per millorar l’atenció, cal dotar-lo dels recursos necessaris i idonis, aprofitant el suport i guanys que comporten aquests professionals complementaris de les tasques docents.
