Fa poc menys de dos anys la Comissió Rectora del Sistema de Formació aprovava el Document de Bases per al model català de Formació Professional en la modalitat no presencial. En ell se situaven alguns reptes destacats com el d’atendre la diversitat i les necessitats educatives específiques, facilitar la conciliació, ajudar a disminuir l’abandonament escolar prematur o garantir l’accés a l’aprenentatge en condicions d’igualtat, sense limitacions territorials. Si considerem les xifres del curs 2020-2021, hem de constatar com el lideratge públic de l’FP no presencial malauradament està lluny de realitzar-se.
Segons les dades disponibles, el nombre d’alumnes d’FP de Grau Mitjà de l’Institut Obert de Catalunya (IOC) va davallar el 2020-2021 en un 28,5%, mentre que als centres privats creixia el 83,9%. En el cas del Grau Superior, l’escenari tampoc no és molt més encoratjador, amb una reducció en relació al curs anterior del 18,3% en el cas dels alumnes de l’IOC, per un increment del 56,3% en els de centres privats. En termes absoluts, el curs 2020-2021, del total de 36.435 alumnes que van estudiar FP no presencial de Grau Superior, 29.325 ho van fer a la privada, i dels 12.832 de Grau Mitjà, tan sols 2.509 van cursar estudis a la pública. Aquestes dades donen continuïtat a una tendència que ja s’anunciava l’any 2018. Els cinc cursos anteriors, l’IOC havia perdut alumnat, tant de cicles de grau mitjà (de 2.830 a 2.582) com de grau superior (de 6.786 a 6.182) i en canvi, l’alumnat en centres privats s’havia incrementat en un 2.777,69% al grau mitjà (de 130 a 3.741) i en 15.429,6% al grau superior (de 64 a 9.939).
Estem per tant lluny de que la formació professional no presencial pública sigui tractora o referent en l’àmbit digital. És més, el dèficit d’inversió dibuixa un escenari en el que la digitalització podria arribar a ser una palanca no de transformació, sinó de privatització de la formació professional. És decebedor no tan sols pel repte que comporta la transició tecnològica de la formació a l’hora d’evitar discriminacions en l’accés o de potenciar la innovació pedagògica, sinó per altres raons que resumim a continuació. En primer lloc, hi ha allò del gat escaldat que amb aigua tèbia n’hauria de tenir prou, i la necessitat d’anticipar situacions d’excepcionalitat i restricció a la mobilitat que malauradament no podem descartar en el futur. També convé esmentar l’impacte de les variacions en la demanda que ha d’absorbir el sistema, amb cohorts demogràfiques irregulars, que tenen en la formació no presencial o semipresencial una eina per anar ajustant-se de manera dinàmica. Però també hi compta la necessitat de garantir la capacitació àgil en les especialitats i competències que reclama un teixit productiu en permanent transformació, i que ha de fer front a la triple transició que comporten l’avenç tecnològic, la lluita contra el canvi climàtic i l’envelliment de la població.
En el document de bases esmentat s’apostava per la creació d’un centre públic de Formació Professional no integrada que a hores d’ara encara està per definir. En el seu lloc, la millor opció és la de l’Institut Obert de Catalunya, que si no pot actuar com a centre integrat, sí que pot jugar un paper clau a l’hora de garantir que els Centres Integrats, especialment els públics, incloguin una oferta de qualitat de formació no presencial amb forta vocació sectorial. La Llei 10/2015, del 19 de juny, de formació i qualificació professionals li confereix a l’IOC un paper molt rellevant en la regulació de l’aprenentatge a distància, que des de CCOO vam tenir en compte en el període d’elaboració i discussió del mateix Decret 57/2020, de 19 de maig que el regula. En tots els àmbits on tenim representació vam apostar per un IOC que comptés amb l’existència d’un Consell de participació que articulés la participació de tota la comunitat educativa i de l’entorn, per l’adequació i autonomia en la gestió dels recursos al paper que ha de jugar en la formació a distància pública i per les condicions de treball adequades de tota la seva plantilla, tant tenint en compte l’especificitat d’un centre no presencial com pel que fa a la dedicació necessària i remuneració suficient de tot el seu personal.
L’oferta actual d’FP de l’IOC és de 7 cicles de grau mitjà i 14 de superior, d’una oferta a Catalunya de 200 títols
Des de CCOO de Catalunya defensem que els Centres Integrats siguin referents sectorials que integrin no tan sols el conjunt de serveis (prospectiva, orientació, acreditació, formació), sinó de nivells i graus formatius (inicial, per a l’ocupació…) i també de canals pels quals s’imparteix aquesta formació. Disposar d’una cooperació i col·laboració estreta entre l’IOC i aquests centres reforça la seva utilitat per a les persones en la formació al llarg de la seva vida: permet agilitzar els processos d’acreditació, complementar-los amb una formació que permeti assolir una qualificació, ampliar l’oferta formativa en territoris amb una cobertura inferior, o donar servei a persones treballadores que han de conciliar feina, vida familiar i personal amb la seva formació professional.
Assolir aquesta possibilitat passa en bona mesura per la regulació dels Centres Integrats que estem debatent, però consolidar i augmentar l’oferta actual de Formació Professional de l’IOC (que a hores d’ara és de 7 cicles formatius de grau mitjà, un curs de preparació per a la prova d’accés a cicles formatius de grau superior i 14 cicles formatius de grau superior, d’una oferta a Catalunya de 200 títols) amb nous cicles i cursos d’especialització, així com entomar el rol de col·laborador en la formació no presencial amb els centres integrats, passa molt especialment per una dotació pressupostària que, el curs 2022-2023, ha de donar un salt qualitatiu.
Ricard Bellera és secretari de Treball i Economia de CCOO de Catalunya
Rosa Villaró és responsable de l’Àrea de Polítiques educatives i FP de la Federació d’Educació de CCOO
Diari de l’FP, 2024