“Treballava d’administratiu, portava mil coses… Però estava molt a mercè d’històries que no controlava. I laboralment haver de dependre d’una cosa que no controles… té el seu risc. Quan vaig fer el cop de cap, ja amb família i canalla, vaig pensar que volia dependre de mi. I com que m’havia cridat sempre l’atenció el món de la barberia masculina, vaig aprofitar que tenia les tardes lliures i el 2013 vaig decidir d’apuntar-me a l’acadèmia, de tardes. El 2015, vaig obrir La Barberia d’Igualada, i ara em trobo en un moment en què s’ha de demanar hora a una setmana vista!” Qui s’expressa així és Toni Claramunt, resumint molt breument la seva trajectòria vital.
Ara, com a barber ja consolidat, intenta transmetre part dels aprenentatges a tots aquells que li ho sol·liciten. Abans de l’estiu va rebre la visita d’un seguit de joves que havien migrat sense els pares i que són acollits per l’entitat AMPANS. “És el segon grup que vénen. L’entitat els ajuda a introduir-se al mercat laboral, i més enllà d’explicar-los que faig servir estisores i màquines, també els explico la importància de formar-se, la relació amb els clients, el que trobes més positiu i el que trobes més costa amunt… Que no tot és de color de rosa, però tampoc no és tot negatiu”, resumeix.
“Un d’aquest grup deia que volia ser barber, i explicava que ja tallava els cabells als altres allí a la residència. Per tant, hi tenia interès, i el vaig animar a què es formés. De fet, sempre els dic que facin el que facin, que ho facin perquè els agrada. Perquè això els motivarà i els mantindrà actius: perquè tot cansa, tot és feixuc. Segurament, la seva situació personal és complicada, però alhora tenen temps per tenir la ment oberta, per aprendre coses noves, per aprendre català si volen atendre correctament el públic…”, exposa.
Claramunt també ha acollit dos alumnes provinents dels Programes de Qualificació Professional Inicial (PQPI) que imparteix l’Escola Pia. “Generalment, en aquests cursos hi ha noies, però quan hi ha algun noi, em pregunten si pot fer les pràctiques aquí”, exposa. “Veuen que la barberia no és només tallar cabells, sinó també passar l’escombra, tenir les coses netes i endreçades, rebre el client i atendre’l, mantenir-hi una conversa si ell vol… És una primera introducció al món laboral”, detalla.
En un d’aquests alumnes hi va detectar un veritable interès per la barberia, i el va animar a què continués formant-se. Però no ho va fer, sinó que va acabar fent un curs de carreter per començar a treballar d’immediat. “Un dia, per casualitat, em vaig trobar el seu pare, li vaig preguntar com és que no havia seguit formant-se en l’ofici i em va dir que era molt car. És una despesa, sí. Formar-se requereix d’una certa base econòmica… Però si un noi de 16 anys té interès per fer una cosa… Cert que cadascú se sap la seva situació econòmica, però si té un mínim interès, cal acabar-ho d’explotar”, reflexiona.
“Si no ho provava, sempre hauria tingut el neguit”
Claramunt va començar a estudiar per ser barber el 2013, amb 40-41 anys. “El món de la barberia masculina m’interessava, em tirava… El barber on anava també em va incitar una mica, em deia que de feina no me’n faltaria…”, exposa. Així va ser com va decidir de fer un canvi laboral, formant-se a les tardes a l’acadèmia CEPEQ d’Igualada, cursant-hi una titulació pròpia. A tall d’anècdota, explica: “Era un curs majoritàriament preparat per a perruqueria femenina, en què totes les alumnes eren noies. Per això van haver d’adaptar-me una mica els continguts, ja que els mòduls de barberia masculina no s’acostumaven a impartir.”
Al cap d’un any i mig va assolir el títol, dubtant sobre què havia de fer a partir de llavors: “Primer vaig anar a visitar els barbers d’Igualada, de la comarca i de la rodalia, per veure si necessitaven personal format. Però veníem de la crisi del 2008 i la situació econòmica era la que era… I molts petits negocis havien servit per donar cobertura familiar a qui havia perdut la feina, amb la qual cosa no podien agafar ningú més. Llavors em vaig preguntar: ‘Què faig? Obro la meva barberia o ho posposo tot plegat?’ I vaig decidir que si no ho provava, sempre hauria tingut aquell neguit.”
La Barberia d’Igualada és ara un establiment amb un prestigi consolidat, just a punt de celebrar el seu desè aniversari. Sobretot, gràcies al tracte exquisit que manté amb el client. Sobre aquest punt, Claramunt reflexiona: “El tracte humà és clau en aquest ofici. A l’acadèmia justament això es tocava molt per sobre, et deien que evitessis parlar de política i d’esports. És un tipus de formació molt enfocat a un públic molt impersonal, en què no acabes de tenir coneixença amb el client… Jo, en canvi… parlo d’esports amb els clients del Madrid i de l’Espanyol… i no passa res!” I els posa la navalla al coll… i tornen.
Diari de l’FP, 2024