A cop de crisi. Començant per la Gran Recessió, fins arribar a l’actual inflació, els darrers 15 anys han estat marcat per forts impactes en la nostra economia. Amb cadascun d’ells ha augmentat la desigualtat i la precarietat de la població, sense que es pogués recuperar en els períodes de bonança. Posem-hi algunes dades. Quan feia fallida Lehman Brothers, un 16,6% dels catalans i catalanes vivia sota el llindar de la pobresa. L’any passat era el 19,9%. Un augment significatiu, però que sembla irrellevant si el comparem amb la situació dels i les menors de 16 anys. Si, l’any 2008, una de cada sis persones d’aquest col·lectiu era ‘pobre’ en termes estadístics, avui ho és gairebé una de cada tres, amb un percentatge que s’apropa al 30%. La concatenació de crisi ha aprofundit i cronificat la pobresa de les llars de rendes més baixes, especialment en el cas de les llars monoparentals, de les famílies nombroses, o d’aquelles amb baixa intensitat laboral. I el que és pitjor, com mostra l’informe Desigualtat i pacte social, coordinat recentment per Luis Ayala, a falta de polítiques públiques fortes, aquesta pobresa es transmet amb creixent facilitat d’una generació a la següent.
Els fills de mares amb nivell educatiu baix (primera etapa de secundària o inferior) tenen 11 vegades més probabilitats d’abandonar prematurament els estudis que la resta
Ens recorden els experts i expertes que existeix un vincle entre les condicions socioeconòmiques i culturals de les llars i la probabilitat d’escolarització primerenca. Des d’aquesta primera etapa, l’ombra de la manca de recursos a les llars planeja sobre la trajectòria educativa dels infants. Els fills de mares amb nivell educatiu baix (primera etapa de secundària o inferior) tenen 11 vegades més probabilitats d’abandonar prematurament els estudis que la resta. Les filles i fills de les llars d’origen baix són 3,5 vegades més propenses a quedar-se en un nivell baix d’estudis que els de llars d’origen mitjà, i fins a set vegades més que els que provenen de llars d’origen alt. I a pitjor nivell de qualificació, pitjor accés a l’ocupació i menys estabilitat i qualitat del treball per a una part creixent de la població. La reproducció de la pobresa és profundament injusta, esdevé ineficient, perquè estigmatitza a les persones sense posar en valor les seves capacitats, però a més llastra la cohesió social, erosiona la qualitat de les institucions democràtiques, comporta més polarització política i té un efecte negatiu, alentint i fent més inestable el creixement econòmic.
Davant d’aquesta situació les transferències socials i la qualitat i abast dels serveis públics tenen un paper central per jugar. Ho té la sanitat i ho té molt especialment l’educació i formació de les persones, tal i com recull l’actual Llei d’Educació. Entre els seus principis consta en un lloc destacat el d’equitat, per tal de garantir “la igualtat d’oportunitats per al ple desenvolupament de la personalitat mitjançant l’educació i l’inclusió educativa”. Aquesta igualtat d’oportunitats és la que avui les dades socioeconòmiques qüestionen i, a l’hora d’assolir-la, hi juga un paper molt important la Formació Professional (FP) i la despesa pública que s’hi dedica. Quan tenim al davant la negociació dels pressupostos de la Generalitat per l’any 2023, l’esforç del Govern a l’hora d’activar el paper corrector que tenen educació i formació sobre les desigualtats a Catalunya ha de ser evident, i cal que posi fi a la tendència de contenció en els comptes públics, que, en relació al PIB, ens manté per sota de la despesa que es realitza a l’Estat o a la Unió Europea, i molt per sota d’altres comunitats que sovint es prenen com a referent, com Euskadi.
La Formació Professional pot facilitar el pas a l’emancipació de moltes persones joves, alleugerint les economies domèstiques de les llars amb rendes baixes, i garantir aquesta igualtat d’oportunitats que s’ha de consolidar amb trajectòries laborals que tinguin en la qualificació un estímul permanent. Recordava Carmen Heredero en un recent informe ((In)equidad educativa e (in)movilidad social, juliol 2022), que la limitació en l’oferta de places públiques deixa fora, any rere any, milers d’estudiants i que aquesta insuficiència afecta especialment als fills i filles de les classes treballadores què, en molts casos, no poden sufragar l’alt cost de les matrícules dels centres privats. A l’hora de quantificar aquest dèficit, l’experta recordava com, en el període 2008-2019, hi va haver un increment del 3,67% en la despesa educativa pública en FP, per un augment del 21,16% de la despesa dedicada a subvencions i concerts. Un desequilibri que pren més rellevància si tenim en compte les dificultats d’accés a una plaça pública que s’ha posat també de manifest en la preinscripció i matricula pel curs 2022/23.
Fer front a la desigualtat, quan aquesta planteja un repte substancial per la cohesió social en l’horitzó immediat, reclama d’un esforç pressupostari extraordinari pel que fa la xarxa pública de Centres de Formació Professional, augmentant en el curt termini el nombre de places disponibles
Fer front a la desigualtat, quan aquesta planteja un repte substancial per la cohesió social en l’horitzó immediat, reclama d’un conjunt de polítiques socials i familiars que habilitin les necessàries transferències, mitjançant beques i ajuts (menjador, transport, horaris complementaris…). Aquestes en bona mesura no recauen exclusivament en el Departament d’Educació, però cap d’aquestes mesures serà eficient i permetrà fer front a la pèrdua d’equitat en l’accés a la formació si no hi ha un esforç pressupostari extraordinari pel que fa la xarxa pública de Centres de Formació Professional, augmentant en el curt termini el nombre de places disponibles. Tan sols així es podrà complir amb les prioritats que situen les orientacions pressupostàries del Govern, això és, reforçar l’igualtat d’oportunitats i fomentar l’economia del coneixement davant el repte de la doble transició.
Quan hem habilitat un sistema integrador de la Formació Professional, invertir en centres -i això inclou els centres integrats- no és tan sols garantir l’accés a la formació de les persones joves i l’accés a la qualificació les persones treballadores al llarg de la seva vida, sinó incidir en unes polítiques públiques que han de fer front amb determinació a una desigualtat social que malauradament continua creixent, any rere any.
Diari de l’FP, 2024