Al balanç positiu del Sistema de Formació i Qualificació Professional que fem, hi pesa especialment el pas endavant donat en l’àmbit de la prospecció i prospectiva. Avui disposem d’informes generals i específics, un per cadascuna de les famílies professionals FPCAT, que orienten l’oferta formativa. Però s’ha assolit a més un ampli consens a l’hora d’enriquir, des dels centres de formació i de treball, des de les organitzacions sindicals i patronals, una previsió que compta avui amb diverses iniciatives, a les quals s’hi suma la prospecció de CCOO de Catalunya, que presentarem aquest juliol.
Aquest informe, que complementa els del Cedefop, el SEPE o l’Agència, és fruit de prop de 100 entrevistes qualitatives, i d’una àmplia deliberació prèvia per tal de situar els seus objectius. La diferència que existeix entre prospectiva i prospecció sembla prou clara. Si la primera tracta d’anticipar tendències futures, la segona identifica indicis presents que han de facilitar la presa de decisions. El que ja no resulta tan evident és quan definim què és allò que volem anticipar.
Si mirem els diccionaris, ni tan sols coincideixen les definicions dels diccionaris català i castellà. El primer ens diu que ‘prospectiva’ és la ciència que estudia el futur per tal de comprendre’l i influir-hi. La RAE, al seu torn, obvia la voluntat d’intervenir, i centra la seva definició en l’objectiu d’explorar o predir el futur. No és un tema menor. Tampoc ho és si comparem el posicionament de la prospectiva del gran centre europeu de la FP, el Cedefop, que la presenta, al seu ‘skills forecast‘, com una projecció quantitativa de tendències futures de l’ocupació per sectors econòmics, amb la del SEPE i l’Agència, que coincideixen en un sol objectiu, el de centrar-se en les necessitats de formació i qualificació. Anticipar les necessitats ‘productives’ i també ‘socials’ passa sens dubte per la formació, però hi ha un ventall de polítiques d’ocupació (contractació pública, incentius a la contractació, assessorament, intermediació…) que són complementàries i que reclamen també d’una mirada llarga per tal d’ajustar-se a les oportunitats i reptes als quals s’enfronten societat i economia.
Hi ha un problema estructural: unes condicions laborals insuficients i poc atractives; el cas paradigmàtic són les professions sanitàries, on marxen les persones formades aquí mentre es demanen al mateix temps contractacions en origen
Però tornem a l’àmbit del Sistema i primem el concepte de SEPE i Agència. Aquí quan es parla d’anticipar necessitats, la pregunta pels qui participem en la concertació i defensem interessos legítims, però sovint contraposats, és: Les necessitats de qui? No hi ha una sola resposta, però hi ha una que sembla pesar més en el discurs hegemònic: les necessitats del teixit productiu. Aquí entrem en el territori de les ‘vacants’, això és, dels llocs de treball que queden sense cobrir, i que, des de CCOO, hem analitzat en informes com Vacants i altres éssers mitològics del mercat de treball. Com fa palès aquest treball, el problema no és la taxa de vacants, tres vegades inferior a l’europea, sinó dues qüestions de caràcter estructural: unes condicions laborals insuficients i poc atractives, i un desenvolupament del teixit productiu que no està a l’altura del mapa de competències de les persones treballadores. Del primer, el cas paradigmàtic són les professions sanitàries, on marxen les persones formades aquí mentre es demanen al mateix temps contractacions en origen. Del segon ho són la coincidència de suposades vacants amb unes elevades taxes de sobrequalificació i d’atur.
Que s’assumeixi com a ‘normal’ el discurs de les vacants quan tenim tres milions de persones desocupades, de les quals el 25% amb titulació superior, i un problema de sobrequalificació que afecta un de cada tres treballadors/es, un de cada dos en el cas dels titulats superiors migrants, suposa una incongruència important. Sembla que en moltes empreses el problema no és cobrir les vacants, sinó tenir prou candidats/es disputant-se el lloc de treball per tal de pressionar sobre les condicions laborals. És aquesta la necessitat que hem de cobrir des de la prospecció? Es correspon de debò amb la missió d’una política pública? Facilita que tinguem un sistema productiu d’alt valor afegit, efectiu en la inversió en formació i qualificació professional? Sembla evident que no. Si les tendències en el cas de la prospectiva, o dels indicis en el cas de la prospecció, ens mostren les necessitats, aquestes poden ser en bona part les del teixit productiu, però han de satisfer a més les que es presenten a nivell de la societat i de les pròpies persones.
Malgrat algú defensi que el que fa atractiu un territori és la seva laxitud fiscal o legal, els elements que realment pesen per a les empreses que aporten valor afegit són les infraestructures i les competències professionals
Com vam veure amb la pandèmia, el mercat no sempre dona resposta a les necessitats de la població. No tenir la capacitat de produir mascaretes o medicaments en ple segle XXI, deixar les persones grans abandonades en les residències, o esgotar fins al límit físic els nostres sanitaris i sanitàries, ho va fer prou palès. Existeixen prioritats, a la sanitat, les cures, però també altres, com la triple transició que enfrontem (digital, verda, demogràfica), que s’han de traslladar a l’oferta formativa. Aquestes urgències situen l’horitzó necessari d’unes polítiques públiques que han d’incentivar les inversions de les empreses locals i també foranes. Perquè malgrat algú defensi la idea interessada que el que fa atractiu un territori és la seva laxitud fiscal o legal, els elements que realment pesen per a les empreses que aporten valor afegit i no són ‘extractives’, són les infraestructures i les competències professionals. Tenir una població formada i un sistema de formació professional que respongui amb agilitat a demandes i necessitats esdevé clau per situar el territori a nivell global.
Però al marge de les vacants i dels grans reptes als quals hem de donar resposta, hi ha dues altres qüestions que volem destacar. Una prospectiva no es pot centrar tan sols en anticipar les vacants, sinó que ha de donar també resposta a les persones en situació de desocupació i a les que treballen en feines penoses, precàries o amb risc. Les polítiques públiques han de garantir la competitivitat del teixit productiu, però sense perdre l’equilibri amb dues qüestions tan fonamentals com són la cohesió social i la plena ocupació de qualitat. Aquí esdevé clau la requalificació i l’adaptació dels perfils mitjançant la formació contínua, començant per aquelles demandes realment existents. Des de CCOO de Catalunya demanem que les polítiques d’ocupació prioritzin resposta i servei a aquelles empreses que publiquen les seves vacants, i donin joc així al Servei Públic d’Ocupació i al Sistema de Formació i Qualificació Professional, per tal de facilitar l’encaix entre la doble demanda d’empreses i persones treballadores.
Saber quines oportunitats o condicions laborals ens trobarem esdevé clau per afinar la tria del projecte professional
Finalment, hi ha una darrera qüestió que no podem deixar de banda. Les persones treballadores no són un ramat que s’adreça a una cleda o una altra, sinó ciutadania responsable que té l’ambició de realitzar el seu propi projecte personal. En el cas de les professions, esdevé clau la vocació, que aporta al teixit productiu i als serveis públics quelcom tan sensible com dedicació i compromís. Posar en valor aquesta vocació passa per l’orientació permanent. Des de ben aviat. També aquesta orientació se serveix d’una prospectiva que posa llums llargues a la vocació professional. Saber quina realitat professional -ja sigui en les oportunitats o condicions laborals- ens trobarem esdevé clau per afinar la tria d’aquest projecte professional. En aquest sentit, des de CCOO hem publicat un altre informe que anticipa a les persones joves que estan fent la tria de la seva opció professional les condicions laborals que es trobaran quan assoleixin el títol. Prospectiva, sí. De les necessitats del teixit productiu. De les necessitats socials. I també de la qualitat del treball.
Diari de l’FP, 2024