A Espanya només el 20% dels joves troben feina. És un dels tres països del món que aglutinen més treballadors joves en risc de pobresa i té més temporalitat en l’ocupació que gairebé qualsevol país d’Europa. A més, és el segon país europeu amb més joves treballant a jornada parcial perquè no hi ha ocupació a temps complet i té un 14% de ninis, una de les pitjors xifres de la UE. Fa dècades que som líders en abandonament educatiu prematur; encara que, de fet, fins i tot posseint estudis de batxillerat o FP de grau mitjà, només el 59% dels joves aconsegueix una ocupació, una xifra que arriba al 72% de mitjana entre els nostres homòlegs europeus amb aquest mateix nivell de formació. Al Espanya només el 15,8% dels joves es va aconseguir emancipar l’any passat.
Em pregunto si som realment conscients de l’important i decisiu que és fer una bona llei de formació professional en un país com el nostre. I l’important que és, alhora, saber acompanyar-la d’altres reformes estructurals igual de necessàries per crear un sistema eficient, un ecosistema, si volem fer servir la terminologia que utilitza el mateix Ministeri per definir l’FP.
El mateix sistema educatiu li ha restat valor a l’FP
L’esborrany de la nova Llei orgànica d’Ordenació i Integració de la Formació Professional va aparèixer a penes uns mesos després de l’aprovació de la vuitena llei d’educació que s’aprova a l’Estat. I, fins i tot havent-hi –en molts aspectes– una connexió més que evident entre totes dues lleis, sembla existir un clar interès per considerar-les separadament, com si regulessin espais independents o de naturalesa molt diferent. Com si el que es projecta o esdevé en l’educació obligatòria o en el batxillerat no tingués abast o impacte en l’FP. I res més lluny de la realitat. Precisament, la forma en què relacionem les etapes educatives, els accessos, les connexions o les transicions entre elles, resulta determinant per donar consistència i equilibri a tot el sistema. Més fins i tot quan la mateixa llei aposta de manera determinant per un sistema únic i integrat on els centres educatius tindran un paper molt més rellevant en la formació ocupacional i contínua. I quan s’ha regulat la concentració, en un únic ministeri, de les competències de proposta i execució de les polítiques de formació professional educativa i per a l’ocupació.
Algunes dades només per contextualitzar. Segons el Centre Europeu per al Desenvolupament de la Formació Professional (CEDEFOP) Espanya necessita incrementar almenys en 10 punts percentuals el nombre de ciutadans amb un nivell mitjà de qualificació. Mentre que a Espanya solament el 22,7% té una titulació d’aquest nivell, aquesta població supera el 40% en la mitjana de l’OCDE (42,4%) i de la UE23 (44,8%). I la gran diferència està en l’FP: només el 12% de joves es matriculen en FP enfront del 29% dels nostres veïns europeus. El problema no és menor en l’àmbit del reskilling. Els canvis que se succeeixen en l’àmbit fonamentalment tecnològic, però també demogràfic, climàtic o en les dinàmiques de la competitivitat global, repercuteixen directament en les necessitats de formació de moltes persones. Moltes ocupacions i sectors han d’actualitzar-se en alguna mesura, concretament el 54% dels treballadors necessiten redefinir o incrementar les seves competències professionals en poc temps, la qual cosa planteja un repte majúscul per qualsevol sistema.
Per afrontar aquesta situació, cap plantejament possible pot obviar la formació professional del sistema educatiu. És un instrument fonamental per qualificar a una importantíssima part de la població activa i ha de millorar-se el seu encaix i la seva relació amb tot el sistema per poder-lo optimitzar. Això sembla haver-se entès en la nova llei. Tanmateix, l’origen de moltes de les mancances o errades, moltes estructurals, que impedeixen que més alumnes optin i cursin formació professional –aquest continua sent un dels majors reptes– està precisament en el sistema educatiu o vinculat a ell. Algunes de les solucions més importants no poden arribar de la mà d’una llei exclusivament d’FP. Per aquesta raó, de la LOMLOE s’esperaven mesures de major importància i existeix, en aquest sentit, una decepció generalitzada amb la llei d’educació. Tres anotacions generals sobre aquest tema.
1. L’enganyosa ‘seducció’ dels joves per l’FP
Durant l’inici del present curs la premsa ha llançat titulars inquietants sobre el “sobtat increment” de l’interès dels nostres joves per la formació professional. Hem arribat a llegir que “la falta de places públiques d’FP anava a deixar a una generació d’adolescents a les portes de l’atur i l’abandonament escolar”. Abans d’asseverar que per fi hem aconseguit seduir a un ingent nombre d’alumnes cap a l’FP, els responsables de les polítiques educatives i de formació per a l’ocupació haurien de fer una anàlisi rigorosa i àmplia del que està passant per conduir les estratègies d’orientació i de planificació de l’oferta en el millor sentit.
Sense pretendre anonimitzar les problemàtiques pròpies d’una etapa que arrossega sistemàticament el pes de precedir a la selectivitat, una primera consideració, gairebé automàtica, és el convenciment que seria impensable llegir al nostre país titulars semblants referits al batxillerat. Per accedir al batxillerat n’hi ha prou amb tenir l’ESO, mentre que l’accés a l’FP està condicionat a la disponibilitat de places. Cal admetre que aquesta desigualtat estructural i creixent entre totes dues ofertes expressa un biaix cultural i institucional persistent que no desapareix d’un curs a un altre i que condiciona tot un sistema fortament orientat cap a la via acadèmica com a opció preferent.
2. L’FP, un sistema refugi
També és important considerar dinàmiques anteriors. Entre els anys 2008 i 2015 la matriculació del Grau Mitjà a Espanya es va incrementar més d’un 40%. Avui sabem que la crisi econòmica va influir de manera determinant en aquest augment i que no va significar, en realitat, una modificació de les preferències de l’alumnat. De fet, durant el mateix període la taxa neta de matriculació (joves de 16 i 17 anys que es matriculen a CFGM) es va reduir lleugerament, mentre que la mateixa taxa en el batxillerat es va incrementar més de 10 punts percentuals. Va ser la falta d’oportunitats laborals la que va mantenir en el sistema a molts joves que, d’una altra manera, l’haurien abandonat i la que va obligar molts altres a retornar.
¿Podem assegurar que el recent interès de més joves per la formació professional respongui a un canvi real en les preferències de l’alumnat en l’educació postobligatòria? Les dades disponibles del present curs reflecteixen un increment dels alumnes escolaritzats en FP del 4,1%. Els del batxillerat, encara que en menor mesura, també han augmentat un 2,3%. ¿Sabem quants són el resultat d’una reorientació com a alternativa a l’abandonament de batxillerat? ¿Sabem quants hi accedeixen per continuar estudiant? ¿Sabem quin augment es deu a la millora en les taxes de graduats en l’ESO? Cal desenvolupar sistemes d’informació que permetin identificar i estimar aquestes dades per dotar-les d’un significat precís en el seu context. Una crisi socioeconòmica com la que arrosseguem actualment –la pandèmia i els seus efectes no han desaparegut–, pot tenir una influència decisiva en l’elecció de les opcions formatives. En aquest context, l’FP pot ser percebuda com una opció més ràpida i segura per l’obtenció d’una ocupació que tota la resta. Resulta fonamental determinar si existeix realment aquesta relació i quina part del creixement de la demanda d’FP pot imputar-se-li.
La veritat és que a l’FP se li ha atribuït una mena de superpoder en termes d’ocupabilitat que s’ha anat alimentant amb polítiques de marqueting; entre altres, campanyes d’atracció basades en pressupostos enganyosos (un índex d’ocupació important, sí, però en bona part inestable i de menor qualitat que la dels titulats universitaris), una idealització completament irreal de l’FP dual (per a tots, com estableix la futura llei), o grans aliances públic-privades que per a molts pretenen, més enllà d’una relació estratègica que beneficiï a tot el sistema, una clara influència dels principals grups econòmics en la forma i el contingut que ha de tenir la formació dels futurs empleats i empleades.
A l’FP se li ha atribuït una mena de superpoder en termes d’ocupabilitat que s’ha anat alimentant amb polítiques de marqueting i una idealització completament irreal de l’FP dual
Tot l’anterior serveix molt poc a la solució dels problemes reals, però resulta tremendament fotogènic per les administracions. Mentre les notícies s’enfoquen aquí, la falta d’una política d’orientació consistent, la contenció i precarització de l’oferta pública, la tremenda falta d’inversió i d’instruments eficients de diàleg social i anàlisi prospectiva, entre altres, han anat degradant progressivament la situació: l’oferta privada a distància ha crescut de manera desorbitada i descontrolada i les universitats, fonamentalment privades, però també algunes públiques, han aprofitat el nínxol de mercat generat per l’absència connivent de polítiques públiques de veritat en matèria de formació professional. I tot això no ha passat en dos dies. Es denuncia des de fa molts anys, com a crònica anunciada.
3. El greu problema estructural de la falta de places públiques
No és la primera vegada, ni serà l’última, en què milers de persones es queden sense plaça pública d’FP al nostre país. Les dades són determinants sobre aquest tema: tenim un greu problema estructural de falta de places públiques. No és casual ni recent, sinó exponencial. Qualsevol solució en formació professional passa per ampliar generosament l’oferta de places públiques –a l’empara del que estableix l’article 109 de la mateixa LOMLOE– i per aconseguir que molts més alumnes transitin cap a l’FP com a oportunitat formativa de qualitat i de futur, sense vies mortes o excloents, no com a socors o recurs alternatiu al fracàs en altres opcions. I clar que la tasca no és fàcil, però posseïm coneixement per aportar solucions la integració de les quals en les normes depèn, fonamentalment, de la voluntat política del legislador.
Una fórmula reversionada de l’FP Bàsica de Wert
Tornem ara a la LOMLOE i el seu potencial impacte en l’FP. La nova llei educativa ha vernissat l’FP Bàsica de la LOMCE que, per part seva, ja va anticipar l’orientació cap a la via professional abans de finalitzar l’ESO, i va incorporar la possibilitat d’obtenir-la si se superaven tots els àmbits d’un currículum projectat amb una perspectiva fonamentalment aplicada. Els cicles de grau bàsic (LOMLOE), projectats per àmbits (generals i professional), estan pensats per aquells alumnes que “requereixen un entorn d’aprenentatge vinculat al món professional per aconseguir les competències de l’ESO” (algú hauria d’explicar què vol dir això exactament). La superació de tots els àmbits condueix, d’una banda, a l’obtenció de l’ESO i, per un altre, a la del títol de Tècnic Bàsic; pel que sembla, aquest últim als efectes exclusius d’acreditar l’especialitat professional corresponent.
Encara que revestim el llenguatge de diversitat o d’inclusió, i malgrat la pretesa equivalència en l’obtenció de les competències bàsiques gràcies a aquest “entorn d’aprenentatge professional”, la mesura suposa per a molts, en el fons, la institucionalització d’una via d’accés a l’FP exclusiva per alumnes que no finalitzaran l’ESO per la via prevista majoritàriament per a tot l’alumnat. Podríem dir que el sistema està creant, en el marc de l’escolaritat obligatòria, una via d’evacuació dels alumnes amb més dificultats per culminar amb èxit la via acadèmica, incorporant-los a un itinerari teledirigit a la formació professional, que torna a assumir el paper xarxa de seguretat dels alumnes que no troben resposta en l’altra ESO. Una cosa és dissenyar mesures per alumnes que requereixen alternatives d’aprenentatge, de continuïtat o de reinserció en el sistema educatiu, i una altra ben diferent és dissenyar orgànicament un itinerari en l’ESO previst, en realitat, per als que “probablement no arribaran” al batxillerat. Això és, per alguns, una forma de segregació educativa i res té a veure amb l’equitat ni amb el principi d’inclusió que la LOMLOE generalitza en tot el sistema educatiu, inclosa l’FP.
Encara que revestim el llenguatge de diversitat o d’inclusió, el sistema està creant una via d’evacuació dels alumnes amb més dificultats acadèmiques i l’FP torna a assumir el paper de xarxa de seguretat d’aquests alumnes
I així, els que defensàvem amb esperança la possibilitat de recuperar i millorar els Programes de Qualificació Professional Inicial, per ser la millor aposta –almenys fins al moment– que s’ha regulat en el nostre sistema per recuperar, a través de la FP, a l’alumnat que no va poder obtenir l’ESO en el seu moment, ens hem hagut d’acontentar amb una fórmula reversionada de l’FP Bàsica de Wert.
Cap pretesa millora hauria d’obviar dos fets objectius. D’una banda, cal prendre consciència que perquè el nostre sistema d’FP sigui capaç de formar als professionals que necessitarem en el futur ha de rebre i treballar amb alumnes de totes les potencialitats i interessos (només el 26% dels alumnes que es matricula en el GM té l’edat teòrica per fer-ho); per l’altre, no oblidar que si l’FP pogués prescindir del domini de les competències bàsiques que s’adquireixen en l’escolaritat obligatòria, no seria possible ni cert que més del 35% d’alumnes que inicia un grau mitjà –més del 40% en algunes comunitats–, amb un currículum netament competencial, l’acaba abandonant sense el títol. En l’FP del sistema educatiu hi ha problemes greus en tots dos extrems –entrada i sortida– i no sembla haver-hi en la LOMLOE una solució capaç de millorar significativament aquesta situació.
En aquest context, l’actual concepció dels cicles formatius de grau bàsic no són la millor opció; la solució, entre altres, ha d’estar molt abans, en l’aplicació de mesures universals en l’escolaritat obligatòria per millorar les expectatives de tot l’alumnat, en crear les condicions perquè els professionals de l’orientació puguin fer bé el seu treball, en planificar i crear places públiques, i en desenvolupar els instruments i les accions perquè l’educació inclusiva sigui, d’una vegada, un fet i no un repte.
