La planificació i l’assignació de recursos de la Formació Professional (FP) a Catalunya sovint responen a una lògica purament quantitativa: el nombre de places, el volum de grups o l’extensió de les plantilles docents. Tanmateix, quan la prospectiva del sistema FPCAT es redueix a una simple aritmètica d’aules, correm el risc d’invisibilitzar i asfixiar una peça clau per al desenvolupament del país: els centres d’alta especialització de dimensions molt reduïdes que exerceixen funcions estratègiques molt més enllà de la docència.
A les Terres de l’Ebre, l’Institut d’Estudis Professionals Aqüícoles i Ambientals de Catalunya (IEPAAC), ubicat a la Ràpita (Montsià), exemplifica aquesta simbiosi indispensable entre formació, recerca aplicada i arrelament territorial. El seu recorregut planteja un repte estructural ineludible per als Departaments d’Educació i FP, d’Empresa i Treball, i d’Agricultura, Ramaderia, Pesca i Alimentació: com transformem els criteris de governança perquè els centres integrats puguin liderar la transferència tecnològica del territori sense ser penalitzats per la seva mida? La perifèria ha de sortir perjudicada per tenir una dimensió reduïda? Al meu entendre, no, perquè centres com aquest són un motor dinamitzador territorial i sectorial.
Vint anys d’avantguarda
Molt abans que l’administració educativa desplegués el marc normatiu actual sobre innovació aplicada als processos productius, l’IEPAAC ja feia aquest camí. Des del 2005, el centre impulsa projectes vinculats a la reproducció de peixos, el cultiu de mol·luscos i la digitalització aqüícola, connectant de manera real l’aprenentatge de l’alumnat amb les necessitats del teixit productiu.
Aquesta activitat adquireix tot el seu sentit quan surt de l’aula i es posa al servei del sector. El professorat del centre ha defensat dotze treballs en congressos científics estatals -com els de la Societat Espanyola d’Aqüicultura o el Fòrum de les Ries Gallegues- i en ponències tècniques dels Plans Anuals de Transferència Tecnològica (PATT), compartint espai de transferència de coneixement amb universitats i centres tecnològics.
Les fites assolides demostren que la innovació des de l’FP no és retòrica. L’any 2012, el centre va aconseguir reproduir el mugílid (Chelonlabrosus) sense tractaments hormonals, una experiència pionera a l’Estat que es va avançar als grans organismes de recerca científica. Més recentment, el 2023, la responsable d’innovació del centre, Verònica López Robles, va presentar presencialment a la seu central de la FAO, a Roma, una metodologia per millorar la biometria del cranc blau desenvolupada conjuntament amb l’empresa Intermas S.A.
Aliances i servei públic al territori
El veritable valor d’aquest model rau en la seva capacitat per teixir xarxa i generar retorn social i econòmic. L’IEPAAC ha consolidat una política d’aliances estratègiques que abraça des del projecte estatal REDAQUA -al costat de les universitats de Santiago de Compostel·la, la UAB i Cadis, i el clúster empresarial ACUIPLUS- fins al Centre de Recursos Aqüícoles Vius de Catalunya (CRAVC), que transfereix recursos experimentals i d’aquapònia a altres centres educatius.
Aquesta funció de pont entre el coneixement, l’empresa i la qualificació professional resulta vital per al futur socioeconòmic de les Terres de l’Ebre. Iniciatives estratègiques de país, com la creació d’un viver de llavor d’ostra al Delta de l’Ebre o el desplegament de l’Estratègia Marítima de Catalunya 2030 en l’àmbit de l’economia blava sostenible, necessiten centres arrelats que aportin solucions tècniques i talent local.
La disfunció de la governança: lleis vs. recursos
Aquí és on emergeix una esquerda profunda en la gestió pública. La recerca aplicada, la coordinació d’aliances i la transferència de coneixement exigeixen hores de planificació, experimentació, seguiment tècnic i gestió administrativa. Aquesta càrrega estructural no disminueix pel fet que un institut tingui pocs grups d’alumnes.
Mentre que els centres grans disposen de marge organitzatiu per distribuir responsabilitats i alliberar hores docents, els centres molt petits queden penalitzats per uns indicadors de dotació ancorats gairebé en exclusiva en el volum d’alumnat. Aquesta limitació xoca frontalment amb el marc legislatiu vigent: tant el Reial decret 659/2023 com el Decret català 137/2023 situen l’FP Integrada i la innovació aplicada com a eixos vertebradors del sistema. Si les lleis i els projectes de direcció s’alineen amb les polítiques estratègiques de país, els pressupostos i les plantilles hi han de respondre amb la mateixa coherència.
Eixos per resoldre el repte del sistema FPCAT
Reconèixer l’especificitat dels centres petits d’alta especialització no significa atorgar cap tracte de favor, sinó avaluar i dotar les institucions d’acord amb les funcions reals que exerceixen. Per superar aquesta contradicció estructural i convertir l’FP en una autèntica palanca de desenvolupament territorial, cal articular la gestió pública al voltant de tres eixos ineludibles:
• Indicadors d’impacte i retorn territorial. Cal superar els criteris purament quantitatius d’alumnat i incorporar en l’assignació de recursos la complexitat dels projectes executats, les aliances empresarials i universitàries, el coneixement transferit i la participació de l’alumnat en entorns reals d’innovació.
• Estructures organitzatives estables. És indispensable consolidar la figura del responsable d’innovació amb una dotació horària específica i garantida, aportar suport tècnic i administratiu i assegurar la continuïtat dels projectes pluriennals perquè no depenguin del voluntarisme docent.
• Coherència interdepartamental. L’FP integrada és una política transversal de país. Cal una coordinació efectiva entre l’àmbit educatiu, el productiu i el sectorial perquè les dotacions responguin a les necessitats estratègiques de cada comarca, en aquest cas de les Terres de l’Ebre.
L’exemple de l’IEPAAC demostra que el potencial transformador de l’FP no es mesura per la mida dels edificis ni pel nombre d’aules, sinó per la capacitat de connectar el talent amb el territori, dotar-lo dels recursos humans necessaris. Resoldre aquest repte estructural ja no és una opció: és la condició necessària perquè l’administració estigui a l’altura dels seus propis centres i faci créixer Catalunya des de la proximitat i la sostenibilitat.


