Els Programes de Formació i Inserció (PFI) tenen el seu origen en la LOGSE de 1990, que va perllongar l’ensenyament obligatori fins als 16 anys amb l’ESO i va fixar una doble titulació final: Graduat per als qui assolissin els objectius i Certificat d’escolarització per aquells que no ho fessin. Aquest punt suposa una important desigualtat: per als graduats, la possibilitat de prosseguir estudis superiors als obligatoris; per als no graduats, impossibilitat de seguir estudis, tot restant en situació de baixa qualificació acadèmica i nul·la capacitació professional. Per aquests motius, la llei establia una nova oportunitat, de caràcter voluntari, anomenada Programes de Garantia Social (PGS) com element de “garantia formativa” a disposició dels no graduats. Aquesta garantia formativa ha anat evolucionant amb el temps en funció dels canvis legislatius produïts: Programes de Qualificació Professional Inicial, en la LOE de 2006, Programes de Formació i Inserció (PFI) a Catalunya amb la LOMCE de 2013.
Però els PFI presenten limitacions en termes de resultats. En primer lloc, la seva estructura inestable: la dificultat, des del seu inici, per a integrar-se en els ensenyaments secundaris i configurar-se com un primer nivell de qualificació professional. També compten amb un encaix feble en el sistema educatiu, constituint un angle mort en el mateix, amb escassa atenció per bona part de la comunitat educativa, amb l’excepció notable de molts ajuntaments. El resultat ha suposat una base normativa dèbil, una ordenació erràtica i un encaix precari en el sistema educatiu. Igualment pateixen de dificultats per estabilitzar el finançament, incapaç de proveir una oferta suficient per a la demanda potencial, tot i els avenços dels darrers cursos persisteixen dèficits de places, en especial en àrees metropolitanes i en comarques de baixa densitat i allunyades de centres urbans. També una oferta amb problemes d’eficiència interna: només el 57% dels alumnes supera el PFI, i 1 de cada 4 l’abandona abans d’acabar el curs -els motius poden ser tant de tipus econòmic, o acadèmic, situacions que requereixen solucions urgents-, així com una xarxa institucional poc aprofitada. La destacada participació de les administracions locals no és aprofitada en tota la seva capacitat. Les col·laboracions en el terreny entre centres i serveis locals depenen massa de la bona voluntat de professors i tècnics municipals sense que existeixi un marc estable institucional que l’ordeni i promogui.
Es caracteritzen per un doble objectiu: facilitar la graduació en ESO que permeti un seguiment d’estudis i adquirir les competències professionals de base en un ofici
I és que els PFI es caracteritzen per un doble objectiu: facilitar la graduació en ESO que permeti un seguiment d’estudis, preferentment en Cicles de Grau Mitjà d’FP, i adquirir les competències professionals de base -de nivell 1- en un ofici o professió per afavorir l’accés al mercat de treball. Aquest doble vessant s’acompanya d’una acció tutorial intensa, amb un treball d’orientació i acompanyament al jovent. Així doncs, els PFI inclouen tant continguts de formació general com de tipus professionalitzador vinculats a una família professional i amb formació en centres de treball.
En conjunt, els PFI ofereixen un curs amb 1.000 hores. Inclouen 39 especialitats, corresponents a 18 famílies professionals. En els darrers cursos ha comptat amb més de 7.000 inscrits.
Actualment, existeixen tres modalitats, amb els mateixos objectius, estructura i continguts, tot i presentar certes diferències pel que fa a la seva organització, finançament i composició dels equips de professors i formadors. Aquestes modalitats són: el Pla de Transició al Treball (PTT), organitzat conjuntament pel Departament d’Educació i els ajuntaments participants, mitjançant un acord bilateral de col·laboració i amb professorat mixt d’ambdues administracions; els Programes d’Iniciació Professional (PIP), impartits a centres públics o autoritzats; curs de Formació i Aprenentatge Professional (FIAP), adreçat a oficis manuals i organitzats pel Departament en centres públics.
Propostes de millora
Els PFI com a opció formativa i professionalitzadora per als no graduats. Vincular-los a la vida adulta i activa. Combinar continguts generals i professionalitzadors amb metodologies actives que incloguin el centre de treball -l’empresa- com espai de coneixement i aprenentatge. Defugir d’un plantejament “escolaritzador” mitjançant una aproximació al món del treball, amb pràctiques en empreses, juntament amb una intensa acció tutorial.
Una nova configuració dels PFI. Culminar el seu encaix en el sistema de FP, amb planificació i gestió conjunta. Establir uns perfils professionals oberts a partir d’un primer nivell de qualificació que permeti desenvolupar itineraris laborals a partir d’una oferta sectorial més polivalent. Situar les accions d’orientació i acompanyament en peu d’igualtat amb les de formació. Generalitzar la formació dual com un fet distintiu, incloent un tipus de contracte que faciliti una primera experiència laboral. Centrar plenament en l’administració educativa la responsabilitat de finançament, planificació, gestió i avaluació.
Promoure les xarxes de cooperació local. Facilitar la informació detallada, i personalitzada si cal, des dels centres als ajuntaments, evitant la dispersió del jovent i la consolidació del fenomen NI-NI. Coordinar les accions contra l’abandonament escolar dels municipis amb els centres educatius, desplegant una col·laboració capaç d’establir sinergies. Coordinar adequadament els diferents serveis municipals (educació, joventut, serveis socials, promoció econòmica, salut). Establir aliances permanents a nivell institucional i local, promovent acords estables de col·laboració entre el Departament d’Educació i les administracions locals tot assegurant la informació, la coordinació i el treball col·laboratiu en el terreny entre centres i serveis locals.
Mantenir l’esforç de creixement de l’oferta. Donar continuïtat a l’augment de grups d’oferta pública i al nombre de PIPs autoritzats amb finançament del Departament d’Educació amb de completar el nombre de places en els territoris que ho necessitin.
Millorar els resultats dels PFI, tant en termes de continuïtat formativa com d’inserció laboral. Com mesures complementàries per a fer-ho possible es proposa: crear un sistema de beques de mobilitat, recuperar gradualment la ràtio de 15 alumnes per grup, completar l’oferta en territoris amb manca de places, potenciar la participació d’alumnes i professors en programes europeus.
Totes aquestes recomanacions sorgeixen de l’estudi Els Programes de Formació i Inserció i les administracions locals, publicat al març per la Fundació Jaume Bofill, que finalitza amb dues demandes: estabilitzar el finançament dels PFI a partir de la seva inclusió permanent en els pressupostos del Departament d’Educació, dimensionant l’oferta necessària i ampliant els PIP subvencionats. Considerar-los com a part del conjunt del sistema de FP amb els recursos corresponents; Culminar el seu encaix en l’educació postobligatòria, situant-los sempre després de l’ESO i per al jovent de 16 a 20 anys, a partir de les alternatives que presenta la LOIFP (Ley Orgánica de Ordenación e Integración de la Formación Profesional).
* NOTA: Article escrit col·lectivament per part del Col·lectiu CF2H, format per Francesc Colomé, Josep Francí, Xavier Farriols i Oriol Homs per a promoure el debat sobre l’FP del segle XXI a partir de la seva experiència en la gestió pública de la formació professional, la direcció de centres o la recerca.
Diari de l’FP, 2024