“I see you” (“Et veig”) era la frase que es deien entre si els protagonistes de la pel·lícula Avatar per dir-se que s’estimaven, que s’entenien, que es respectaven, que es tenien en compte. En certa manera, aquesta actitud seria la ideal a l’hora d’orientar en el seu procés maduratiu l’alumnat d’institut, considera la doctora de la Universitat de Sevilla Soledad Romero. “Orientar és un procés educatiu integral, crític i socialment compromès”, va asseverar dimarts, en què “mirar” l’alumne en la seva singularitat “és essencial”, com també ho era per als protagonistes d’Avatar.
“Ens toca animar les utopies que tenen les persones, amb consciència crítica, trencant les barreres que cal trencar”, va exposar a la conferència inaugural de les IV Jornades OrientaFP Què significa acompanyar l’alumnat a l’FP? “Orientar és posar-se a les sabates dels altres? No, perquè llavors jo em faré mal als peus. Es tracta de tenir-hi compassió? No, tampoc. Orientar és un diàleg intercultural ‘amb’ i ‘per a’ la persona orientada. Orientar no és dur la càrrega dels altres, és esclarir els seus somnis, amb consciència del sentit que es té, és un compromís polític i social”, va sentenciar.
“Orientar no és posar tiretes. Allò important és l’essència de la persona a orientar, el concepte “I see you” d’Avatar. Cal començar amb allò que hi ha, amb allò que tenim davant. I des d’allò que hi ha, preguntar-nos què té sentit. Perquè ningú no pot donar allò que no és. Tenim una responsabilitat molt important”, va exposar l’experta en orientació professional i educativa i responsable de diferents projectes d’investigació com El abandono de la FP en edad prematura: diseño de un plan integral de orientación profesional.
Alhora, va deixar clar que orientar l’alumnat comporta riscos, que cal tenir presents: “Orientar per reforçar les desigualtats o per reduir-les? Compte, perquè si només orientem un alumne a què s’adapti al sistema, anirem malament.” Tenint clar aquest punt, va mostrar-se partidària de l’orientació com “un procés sistèmic, un procés d’aprenentatges socialment compromès”. I en tant que sistèmic, advoca perquè l’orientació recaigui en el conjunt de la comunitat que acompanya un alumne, no només exclusivament al ‘responsable’ d’orientació: “Què significa acompanyar? Quin sentit té? Quan ens ho preguntem col·lectivament, les coses es mouen.” I, citant Freire, va exposar: “Ningú no s’allibera sol; ningú no allibera a ningú, tots ens alliberem en comunitat.”
“Vetlladors de somnis”
“Els joves saben el que volen. Molts ho saben. La feina és acompanyar-los. A Suïssa, una enquesta deia que l’abandonament de l’FP es devia sobretot perquè l’alumnat ‘no podia perseguir l’ofici dels seus somnis’. Per tant, orientadors i orientadores, tingueu clar que sou vetlladors de somnis”, va sentenciar el professor agregat de Sociologia de la UAB Rafael Merino.
Merino va emfasitzar que la tasca d’orientar els joves a l’FP hauria de tenir en compte tres dimensions: macro (com operen les empreses, què demanen, quines limitacions té el mercat de treball…); meso (com s’organitzen els centres, com s’enxarxen amb el territori i les empreses…) i micro (tenir en compte les varietats de perfils, les preferències, com acompanyar les decisions de l’alumnat…).
Després d’analitzar i exposar tot un seguit de dades de l’alumnat d’FP dels últims anys, va ressaltar: “Molts joves no es matriculen a Grau Mitjà per anar a treballar, sinó per anar al Superior. I es matriculen al Superior per anar a la Universitat.” Si no es tenen en compte aquestes variables, va exposar, la tasca d’orientació queda coixa.
Alhora, va recalcar que factors ambientals impossibles de controlar ni per part dels centres ni pels propis professionals també impacten directament en l’orientació, exemplificant-ho amb el fet que la matriculació als graus de la família professional d’activitats fisicoesportives ha augmentat un 5,6% entre 2000 i 2023. “Això és perquè tots els orientadors ens hem posat d’acord? No! I ho hem de tenir en compte”, va concloure.
“Acompanyar és estimar”
Complexitat i incertesa són dos vectors que marquen el dia a dia educatiu del món actual, i la taula rodona posterior a les dues ponències inicials va girar a l’entorn d’aquests dos eixos. “L’alumnat ve amb unes motxilles amb moltes mancances. Fer-los sentir capaços, que seran competents, és clau. Efectivament, és el ‘Et veig’ d’Avatar, que dèiem”, va exposar la doctora de la Universitat de les Illes Balears (UIB) Carme Pinya. “Acompanyar implica preocupar-te molt per ells i elles, i implicar-te més del que està establert. És conèixer-los i que ens coneguin, que vegin que som persones. En el fons, acompanyar és estimar, ni que sigui un poquet.”
Olga Zabala, cap d’estudi de l’institut Salvador Seguí, va corroborar la necessitat d’una orientació-acompanyament sistèmics: “Estem en un punt de canvi de mirada: no és un tutor sol que s’ha de veure sol davant del repte, hem de treballar des de l’equip tutorial, a nivell sistèmic. I que l’acompanyament no es quedi al centre: l’empresa també és orientadora. I idealment, també el barri. I l’acompanyament entre iguals també és molt important.”
La doctora Asun Llena (Universitat de Barcelona) va apuntar que per exercir correctament l’orientació cal que hi hagi un equilibri entre allò professional, allò personal i allò privat: “Has de saber mantenir la distància alhora que et mantens a prop, alhora que has de saber com actuar. Has de saber ‘estar’, que l’altre sàpiga que estàs disposat a fer el que calgui per acompanyar-lo, sent accessible tant en els moments més lúdics com en els més complicats. I que tingui clar que la responsabilitat de la seva formació és seva. Però has d’aconseguir que entri en el joc, que prengui les decisions sobre allò que li interessa.”
Perquè precisament a Avatar, el conjunt de la comunitat vetllava pel conjunt de tota la comunitat. I així va ser com van guanyar.
Diari de l’FP, 2024