El prestigi social atribuït a una carrera universitària o bé a un cicle formatiu és diametralment oposat. I encara ho era més fa uns anys. “A segon de Biologia, jo ja volia plegar. Me’n volia anar a fer una FP a Olot, però com que a casa ja vaig veure el terrabastall que hi hauria, finalment vaig acabar la carrera”. Qui així s’explica és la pastissera banyolina Marta Díaz, La Llaminera, biòloga de carrera, tècnica ambiental de professió durant uns anys i artista de vocació: “Sempre he estat molt creativa i estar tancada en una aula m’atabalava molt, no hi veia sentit. Però és que has d’estudiar allò que t’agrada, perquè a la feina t’hi passes moltes hores.” I a partir d’aquesta reflexió va ser com va passar de realitzar auditories ambientals a crear pastissos d’allò més espectaculars. Aquest canvi vital la va fer mereixedora del premi #FPCAT 2020 a la trajectòria individual de la persona usuària de centres de formació professional.
“Per als meus pares hagués estat una decepció que deixés la Universitat, perquè per a ells era molt important que estudiéssim. A la mare li hagués agradat que m’encaminés cap on ella imaginava. Ara, en canvi, la nova situació li està bé, tot i que li ha costat d’assumir”, resumeix. No només familiarment, sinó també socialment ha notat aquesta pressió. “Un dia, portant uns pastissos a un bar, una antiga professora meva de l’institut em va veure i per presentar-me a la resta de la taula va dir-los: ‘És biòloga i ara fa pastissos.’”, recorda. I s’exclama: “Però si és tan noble una feina com l’altra!”
Quan Díaz va acabar la carrera de Biologia a la Universitat de Girona (UdG) va fer un màster en Medi Ambient. Va començar a fer pràctiques en una enginyeria ambiental i s’hi va estar 7 anys i mig, analitzant l’impacte de grans empreses energètiques.
Just quan es va quedar embarassada i va agafar la baixa per maternitat, el 2012, va coincidir que el govern espanyol de Mariano Rajoy havia tombat el pla d’energies renovables i la feina a la consultoria queia en picat. Via un procediment acordat, empresa i treballadora van posar fi al contracte, i Díaz va aprofitar l’atur per fer un curs de pastisseria americana que la va captivar. Va continuar explorant aquest món, fent pastissos per a amics i familiars, i per aquelles casualitats de la vida, el 2014 des del Centre d’Innovació i Formació Ocupacional (CIFO) de Salt la van contactar per si volia fer un curs de laboratori, en tant que biòloga. “Els vaig dir que ja no estava interessada en aquest camp i, xerrant xerrant, vam parlar de pastisseria. I aquí va ser quan em van dir que estaven a punt de començar un Certificat de Professionalitat de Pastisseria i Confiteria, m’hi vaig llençar… i em va encantar”, recorda. Així va ser com el 2017 es va inscriure al Curs de creació d’empreses de la Fundació de Dones Emprenedores i el 2018 es va acabar decidint a alçar la persiana com a pastissera.
Artesania ve d’art
L’estil de Díaz és marcadament americà. Crea uns pastissos de diversos pisos, galetes i cupcakes que són un festival per a la vista i el gust. Ja siguin d’un equip de futbol, de Harry Potter, de superherois o de Fortnite. De fet, encarregar un pastís a La Llaminera no és fàcil: “Les peticions s’han de fer amb força temps d’antel·lació. De fet, ja tinc el setembre ple. I això la gent ja ho sap, i pràcticament un mes abans ja tanco el mes següent.”
No sempre va ser així, però. L’ofici de pastisser se situa al mi camí entre l’artesania i l’art. Creacions d’allò més elaborades per ser gaudides en un tres i no-res. “Al principi, hi havia qui no volia pagar l’art. Poc a poc ho han anat entenent, que tot el procés de creació és únic i singular, que tots els productes són de màxima qualitat…”, exposa. I el resultat final és d’allò més vistós, tal com ella mateixa promociona a les xarxes.
“Tot el negoci es basa en el boca a orella i en les xarxes socials. No tinc ni web, no utilitzo cap llista de mailing…”, explica. L’art llaminer s’ha d’anar a buscar expressament, doncs. “Hi ha molta gent a qui li encanta el que faig. Per exemple, em diuen que volen una abella, jo hi dono voltes i al cap d’uns dies els explico com me l’imagino. Si ho veuen bé, ho tirem endavant”, explica apassionada.
A més a més, per acabar de tancar el cercle amb el CIFO de Salt, el 2019 la van contactar perquè impartís el mòdul d’Elaboracions bàsiques per a Pastisseria i Rebosteria de 120 hores, i des d’allí transmet la seva passió als seus alumnes.
La crua vida de l’autònom
“Hi ha molta gent amargada a les feines”, s’exclama. Ella, en canvi, amb aquest gir en la seva vida laboral, pot asseverar: “M’agrada molt la feina que faig.” Dit això, tot seguit també apunta: “A l’enginyeria cobrava molt bé. Aquell sou, ara no el tinc. També és cert que allò era abans de la crisi, i ara la situació global és una altra.”
També és cert que Díaz s’ha endinsat en l’apassionant món de l’emprenedoria, un maldecap per a qualsevol, ja sigui enginyer, pastisser o periodista, diguin el que diguin els missatges institucionals. “Els dos primers anys de La Llaminera han estat durs, treballant moltes i moltes hores. Ara estic ja més estabilitzada, i tinc més feina que la que puc assumir. Però agafar algú si no cobreix el seu salari, seria com tirar enrere. A final de mes has de pagar tantes coses… que buf! Que si els autònoms, que si el lloguer, que si la llum…”, s’exclama, exemplificant el clar dilema dels emprenedors que han de fer el pas a microempresa.
Davant d’aquest panorama de llums i ombres a tot arreu, per a qui dubti sobre si estudiar una carrera universitària o una FP, Díaz ressalta la importància de seguir allò que dicta l’instint, més enllà del prestigi social que tinguin unes o altres professions. “I ep, que a mi hi ha dies que també em costa d’anar a la feina, eh!”, no deixa d’apuntar.
Diari de l’FP, 2024