La formació professional (FP) viu un moment decisiu. La transformació digital, la transició verda, els canvis demogràfics i la necessitat de requalificar persones al llarg de la vida situen l’FP al centre de les polítiques de competitivitat, ocupació i cohesió social. En aquest context, la modalitat virtual no pot ser vista com una excepció ni com una formació de segona categoria, sinó com una eina estratègica per ampliar oportunitats d’aprenentatge al llarg de la vida, arribar a nous perfils d’alumnat i donar resposta a les necessitats del teixit productiu.
L’FP virtual ha demostrat tenir una capacitat singular per adaptar-se a la diversitat de situacions personals, laborals i territorials. Permet accedir a la formació a persones adultes, treballadores, amb responsabilitats familiars, amb dificultats de mobilitat o que viuen lluny de l’oferta presencial.
En aquest context, sorprèn que el debat sobre la formació professional virtual s’estigui plantejant des d’una lògica restrictiva. Regular l’FP virtual és necessari, però regular no ha de voler dir limitar-ne el desenvolupament. El repte és trobar l’equilibri entre qualitat i accessibilitat. Una normativa massa rígida pot acabar provocant l’efecte contrari al desitjat: menys places, més costos, més dificultats per compatibilitzar formació i vida laboral, i més risc que determinats perfils quedin fora del sistema.
Per això és important que el debat sobre l’FP virtual no es plantegi des de la desconfiança, sinó des de la capacitat de construir un model sòlid, exigent i inclusiu. La qualitat no es garanteix amb restriccions administratives o amb limitacions territorials, sinó amb criteris objectius.
Moltes persones treballadores necessiten requalificar-se sense abandonar la feina
En paral·lel, cal tenir present que l’FP virtual no és només una qüestió formativa: és també una política de competitivitat. Les empreses necessiten persones qualificades en un entorn on els perfils professionals canvien ràpidament. Moltes persones treballadores necessiten requalificar-se sense abandonar la feina. I moltes pimes necessiten un sistema formatiu capaç d’arribar a persones, territoris i sectors de manera flexible. En aquest escenari, l’FP virtual pot ser una palanca per estendre la formació al llarg de la vida, facilitar itineraris professionals i acostar la qualificació a les necessitats reals del mercat de treball.
Això no vol dir abaixar el llistó. Al contrari: vol dir regular millor. Vol dir disposar d’un model que garanteixi qualitat i que asseguri supervisió sense generar burocràcia innecessària; que reconegui la singularitat de la modalitat virtual sense convertir-la en una modalitat rígida, i que posi al centre les persones, les empreses i les competències professionals que el país necessita.
L’FP virtual ha de ser una porta d’entrada al sistema, no un mur de requisits. Ha de permetre que més persones es formin, que més empreses trobin talent i que el sistema d’FP guanyi capacitat d’adaptació. El futur de la formació professional no serà només presencial ni només virtual: serà flexible, integrat, orientat a resultats i capaç de donar resposta a trajectòries formatives cada vegada més diverses.
Des de Pimec, defensem una FP virtual de qualitat, accessible i competitiva. Una FP virtual que ampliï oportunitats, que mantingui el prestigi de la formació professional i que contribueixi a construir un sistema més inclusiu, més flexible i més connectat amb el teixit productiu. Regular és imprescindible; però la bona regulació ha de fer possible que l’FP virtual desplegui tot el seu potencial.
