La Formació Professional en modalitat virtual ha estat objecte de debat públic els darrers mesos. I és natural que sigui així. L’FP ha guanyat en els darrers anys un prestigi merescut, fruit de l’esforç de molts centres, equips docents, empreses i institucions. Precisament per aquest motiu, cal ser exigents amb qualsevol modalitat que vulgui formar part d’aquest sistema.
La qüestió de fons no és si l’FP virtual és bona o dolenta per definició. La qüestió és si darrere d’una proposta en modalitat virtual hi ha un projecte pedagògic sòlid, un equip docent implicat, una metodologia adequada, un sistema d’avaluació rigorós, una xarxa d’entitats i empreses per a la formació dual i un compromís real amb l’acompanyament de l’alumnat. Sense això, la virtualitat pot esdevenir una mala experiència formativa, però exactament el mateix podríem dir de la modalitat presencial.
La nova FP neix amb la vocació d’afavorir la qualificació, l’actualització professional i la formació al llarg de la vida, per a tothom. I aquí la modalitat virtual pot tenir un paper molt important. Moltes persones adultes volen formar-se, però treballen, tenen responsabilitats familiars, viuen lluny dels centres que ofereixen determinats Cicles Formatius o no poden assumir desplaçaments diaris. En un context de dificultats d’accés a l’habitatge, mobilitat complexa i trajectòries vitals cada vegada més diverses, limitar l’FP només a la presencialitat pot deixar fora precisament persones que necessiten requalificar-se, créixer professionalment o accedir a sectors amb demanda social.
La virtualitat, ben dissenyada, pot ser una via per ampliar drets formatius, hi ha una dimensió d’equitat que no hauríem de menystenir
La virtualitat, ben dissenyada, no ha de ser una FP de segona, pot ser una via per ampliar drets formatius. Pot permetre que una persona que ja treballa en un sector pugui obtenir una titulació oficial; que algú que viu fora dels grans nuclis urbans accedeixi a estudis que no té a prop; o que persones amb càrregues de cura puguin continuar formant-se sense haver d’escollir entre aprendre i sostenir la vida quotidiana. Aquesta és una dimensió d’equitat que no hauríem de menystenir.
Ara bé, defensar la virtualitat no vol dir defensar qualsevol virtualitat. En Cicles Formatius com ara Integració Social o Educació Infantil, per exemple, la dimensió pràctica, relacional i professionalitzadora és imprescindible. Però això no implica que tot l’aprenentatge hagi de produir-se físicament a l’aula. Hi ha competències que poden mobilitzar-se amb metodologies digitals que apropen l’alumnat a situacions autèntiques: anàlisi de casos, simulacions, debats guiats, resolució de reptes professionals, treball col·laboratiu, elaboració de projectes, observació de situacions reals mitjançant recursos audiovisuals, tutories individuals i grupals síncrones, etc. Sempre amb activitats vinculades a contextos professionals.
La virtualitat pot obligar-nos, fins i tot, a pensar i dissenyar les formacions de manera més exhaustiva i crítica, ja que suposa un repte. Per tant, a explicitar més, a pautar millor, a connectar més amb situacions autèntiques per promoure l’atribució de sentit, a fer un seguiment més proper i a garantir espais per donar feedback de qualitat i oferir un acompanyament més continuat i personalitzat.
La formació virtual, a més, contribueix al desenvolupament de competències digitals que avui són imprescindibles en gairebé qualsevol àmbit professional. Els equips professionals d’avui han de saber comunicar-se en entorns digitals, gestionar informació, col·laborar en línia, utilitzar plataformes digitals, protegir dades i moure’s amb criteri en ecosistemes tecnològics. Aprendre en un entorn virtual ben acompanyat, i ètic, també és una manera d’aprendre a treballar en un món professional cada vegada més híbrid.
També cal dir-ho, l’FP virtual no pot viure d’esquena al sector professional. Un centre que ofereix FP en modalitat virtual ha de poder acreditar una xarxa real d’entitats i empreses col·laboradores per a la formació Dual, general o intensiva. Ha de garantir que l’alumnat tindrà contacte amb entorns professionals i que les activitats d’aprenentatge estan connectades amb situacions reals.
El debat no se situa entre FP presencial o FP virtual, sinó entre FP de qualitat o FP sense garanties
Per això, potser el debat no se situa entre FP presencial o FP virtual, sinó entre FP de qualitat o FP sense garanties. La primera pot adoptar formats diversos (presencials, híbrids o virtuals); la segona és rebutjable sempre, sigui quina sigui la modalitat.
L’FP virtual pot ser una eina per arribar a més persones, respondre a noves necessitats socials i fer possible que la formació professional, de debò, sigui un espai d’oportunitats. Potser cal, doncs, un canvi de paradigma sobre com ens representem la formació en modalitat virtual. Allò virtual no és, per definició, menys valuós ni afavoreix menys l’aprenentatge.
