La responsable del Centre de Coneixement i Innovació de CaixaBank Dualiza, Mónica Moso, autora de nombrosos estudis sobre Formació Professional (FP), analitza en aquesta entrevista com veu els sistemes formatius i laborals, entrellaçant una visió tant educativa com econòmica i social. Des d’aquesta òptica, destaca: “Espanya, en els últims cinc anys, només ha crescut en mà d’obra migrant. Si Espanya està creixent és perquè tenim aquesta mà d’obra. Si no la cuidem bé, si aquestes persones no se senten bé, tindrem un repte a nivell social.”
Des de l’Observatori de l’FP de l’entitat ja va analitzar fa uns anys com l’alumnat nouvingut només acaba aconseguint el títol de Grau Mitjà en un 45% dels casos, en comparació amb el 63% de l’alumnat espanyol, i avisa que el mercat hauria d’apostar pels titulats de Grau Mitjà. “En aquells sectors on hi ha molt de dinamisme i poca gent, com el turisme i la restauració, és habitual que no es demani ni qualificacions. I això és pa per a avui i gana per a demà, perquè cal gent qualificada per emprendre aquests projectes”, reflexiona. I sentencia: “Nosaltres veiem que la inclusió educativa porta a la inclusió laboral i social.”
El nivell formatiu a Catalunya i a Espanya s’assimila a un ‘rellotge de sorra’: molta gent amb formació alta, pocs amb formació mitjana i una altra vegada molts sense formació. Constantment es diu que potenciar l’FP corregiria aquesta situació, però aquest escenari persisteix des de fa anys. Com se supera?
La forma de ‘rellotge de sorra’ fa una mica de por, sí. Allò ideal seria que la base fos molt fina i que després s’anés eixamplant… I ara passa just el contrari! Aquest és el gran repte: no ens podem permetre tenir tanta gent amb baixes qualificacions ni gent amb batxillerat però sense estudis professionalitzadors. Seria important comptar amb més gent qualificada, que a Espanya és un 25% de la població ocupada, mentre que a Catalunya seria d’un punt i mig menys. Allò que realment és preocupant és que, si s’analitzen les persones que tenen fins a l’ESO —és a dir, amb baixa qualificació o sense qualificacions— i fins al Grau Mitjà d’FP, estem parlant que a Catalunya això representa un 40% de la població! El repte no és tant que els universitaris hagin de ser menys, sinó que d’aquest 40%, cada vegada més gent vagi passant cap a l’FP i a Grau Superior. Aleshores ja tindríem un altre tipus de gràfica.
En l’imaginari estàndard de la classe mitjana, tu fas l’ESO, després batxillerat, carrera, màster… Aquest imaginari s’ha de trencar?
Efectivament, la classe mitjana és al que aspira, i també és el que el mercat laboral reconeix millor, també cal dir-ho. Però això haurà de canviar. I les palanques de canvi seran la crisi demogràfica i la necessitat de competitivitat i la qualificació. Haurem d’anar canviant esquemes, perquè aquest esquema és el que ens deixa a Catalunya un percentatge molt alt d’alumnat que només té batxillerat. L’esquema de pensar que faig l’ESO, estudiaré batxillerat i aniré a la Universitat és el que provoca que a Catalunya el 15% de la població ocupada només tingui batxillerat! Això ja et demostra que aquí hi ha hagut un error. I aquest error és el pensar d’aquesta manera lineal. Si aquest 15% de persones haguessin fet Grau Mitjà, tindrien ja una qualificació, estarien millor reconegudes pel sistema laboral i tindrien un futur millor. I la imatge del rellotge de sorra, doncs, ja canviaria.
Quines mesures s’haurien d’implementar per reduir aquest 40% amb baixes qualificacions o mitjanes?
Primer, des de la base i l’orientació. Tota aquesta gent que es va quedar només amb el batxillerat, si hagués estat ben orientada, ara ja tindria un Grau Mitjà, tindria una qualificació i segurament passaria a Grau Superior… Però s’han quedat amb batxillerat. Probablement van anar a la Universitat, no van aconseguir de superar un grau universitari o el van descartar, i s’han quedat amb una formació postobligatòria genèrica i no professionalitzadora. Això no pot succeir. I també caldria reforçar l’ESO perquè hi hagi menys abandonament, que no es quedi ningú fora de l’educació.
Els sous a Espanya són dels més baixos a Europa, i pot passar tant que es contracti a algú sense qualificació per a un lloc que seria per a algú d’FP com que es contracti un universitari
Més enllà del sistema educatiu, moltes vegades el que mana també és el sistema econòmic que regeix a cada territori. En aquest context, hi ha la percepció que la mà d’obra sense formació té sortida al mercat, però la mà d’obra mitjanament qualificada moltes vegades no la té. Pot ser?
Sí, aquí hi ha responsabilitats per totes bandes. D’una banda, pel sistema educatiu, que ha de potenciar l’orientació i l’eficàcia del sistema, perquè ningú en quedi fora. I, d’altra banda, pel sistema laboral, perquè si després el mercat laboral no absorbeix aquests graduats, les expectatives es converteixen en frustracions. Hem de remar tots en la mateixa direcció. Hi ha estudis que demostren que més qualificació s’associa a més competitivitat. També hem de tenir en compte que els sous a Espanya són dels més baixos a Europa. I pot passar tant que es contracti a algú sense qualificació per a un lloc que seria per a algú d’FP… Com que es contracti un universitari per a aquest mateix lloc. És a dir, pot haver-hi tant una infraqualificació com també sobrequalificació.
Hi ha empreses que diuen: “Contracto un universitari perquè servirà una mica per a tot i a més s’anirà actualitzant.”
Els estudis demostren que és un error, perquè normalment la frustració d’aquestes persones -perquè emprenen projectes de menor envergadura a la de les seves capacitats- és molt més gran, i l’empresa està invertint en algú que li durarà poc temps. És un fet que la rotació és molt menor quan la qualificació s’ajusta al lloc de feina.
Pel que fa a titulats de Grau Superior, estem a la mitjana europea; la qüestió aquí és el Grau Mitjà, hem d’apostar per aquest tipus d’acreditació
Contractar titulats de Grau Superior d’FP per a llocs de Grau Mitjà també passa?
Efectivament, i això també és un error. Estem en un moment en què hem de posar el Grau Mitjà a sobre de la taula, veure el valor que aporta i assegurar-nos que s’ajusta a les necessitats del mercat. Pel que fa referència a titulats de Grau Superior, estem a la mitjana europea; la qüestió aquí és el Grau Mitjà, hem d’apostar per aquest tipus d’acreditació. En aquells sectors on hi ha molt de dinamisme i poca gent, com el turisme i la restauració, és habitual que no es demani ni qualificacions. I això és pa per a avui i gana per a demà, perquè cal gent qualificada per emprendre aquests projectes. I a més ens trobem amb una altra qüestió, que és la crisi demogràfica. Tenim un marc de crisi demogràfica molt important: cada cop hi ha menys joves, cosa que significa que hi haurà menys relleu generacional. Per això, l’empresa contracta fins i tot sense qualificacions perquè necessita algú. Això no pot ser, perquè a la llarga és una pèrdua de competitivitat.
Però precisament la indústria turística requereix de molt poca competitivitat laboral, ja que la seva competitivitat es basa més en motius climatològics que de servei.
Però depèn de la competència, o de les noves normatives. Si posen impostos al combustible aeri i els vols s’encareixen moltíssim, o comença a haver-hi competència al nord d’Àfrica, on hi ha un turisme climatològic similar i molt més barat… La competitivitat d’avui no és la de demà. Si pensem en clau de competitivitat, hem de pensar en clau d’innovació, i innovació requereix qualificació. Si anem a allò precari, doncs tindrem un futur precari. Si volem anar avançant cap a un futur més innovador i menys precari, haurem d’anar posant-ne les bases. Hi ha determinats actors que estan començant a fer un turisme de més sostenibilitat, però encara és veritat que és una minoria. El futur és incert i si no s’és competitiu i sostenible, serà molt complicat.
Què li sol·licita l’empresa a un graduat mitjà d’FP?
A la indústria està molt protocol·litzat què els exigeixen als uns i als altres, perquè els en depèn la productivitat. En determinats serveis, com ara l’electricitat o l’energia, també. Però sí que hi ha determinats nínxols que són molt importants a Espanya on no hi ha una cultura empresarial d’apostar tant per la qualificació, i cal canviar-ho.
Però, per exemple, La Caixa contracta graduats de Grau Mitjà?
És veritat que al sector financer sempre s’han promogut més els nivells superiors. Això és així. Però haurà d’anar-ho canviant. I com el sector financer, la resta. Perquè realment es necessiten perfils diversos.
El 60% de la matrícula a Grau Superior prové de batxillerat, caldria reforçar el pont amb el CFGM
Sovint el Grau Mitjà es veu merament com el pas previ al Superior. Aquesta percepció és correcta?
Cal confrontar-ho amb la qualitat de l’ocupació i dels salaris, perquè les persones tenen les seves expectatives. A nivell empresarial s’hauria de revisar si volem tenir uns professionals de Grau Mitjà amb feines de qualitat. Paral·lelament, també hi ha deures en l’àmbit educatiu i polític, com seria la millora de les taxes d’abandonament. També hem de valorar que, actualment, el 60% de la matrícula a Grau Superior prové de batxillerat, i caldria reforçar el pont entre els dos graus.
Precisament en un informe anterior de l’Observatori de l’FP comentaven que el col·lectiu que és més propens a l’abandonament a Grau Mitjà és el col·lectiu migrant, aconseguint el títol en només un 45% dels casos, en comparació amb el 63% de l’alumnat espanyol.
Vam fer aquest informe perquè era la primera vegada que es publicaven les dades en obert per part del ministeri. Aquesta diferència de gairebé 18 punts s’explica per una combinació de factors. Normalment, les persones estrangeres estan en una situació socioeconòmica més vulnerable, i els factors socioeconòmics són molt importants en el rendiment i el seguiment dels estudis. Si has de començar a treballar i combinar estudis, és més fàcil que abandonis. O si has de posar-te a treballar perquè tens dos fills i no pots seguir estudiant, doncs potser no fas el Superior i et quedes al Grau Mitjà o a l’FP Bàsica. Aleshores, fonamentalment està molt associat a la situació de vulnerabilitat socioeconòmica més alta i després també a determinades barreres, com l’idioma.
Però també hi ha molts nois nascuts de famílies migrants que encara no tenen nacionalitat, però que han realitzat tot el sistema educatiu al sistema espanyol i tenen una plena competència lingüística.
En alguns casos sí i d’altres no. He estat a centres veient que en una classe hi havia gent de la Xina, les Filipines, etc. i alguns l’idioma no el controlaven. La barrera lingüística és una realitat.
Nosaltres veiem que la inclusió educativa porta a la inclusió laboral i social
La proposta de l’FP Dual, que permet treballar i tenir un salari en paral·lel a formar-te, és una via òptima per evitar aquests casos d’abandonament.
Nosaltres veiem que la inclusió educativa porta a la inclusió laboral i social. Això és vàlid tant per a estrangers com per a les persones espanyoles amb molt baixos recursos. Com menys nivell educatiu tens, menys opcions tens per poder créixer a la teva vida laboral, i així estàs més subjecte a situacions de precarietat. Facilitar l’estudi de l’FP és un catalitzador d’integració brutal en les seves múltiples dimensions i casuístiques. És una qüestió estructural: hem de tenir un sistema que sigui capaç d’integrar, no només de donar accés, sinó de donar suport en el desenvolupament formatiu, amb una orientació individualitzada i integral, amb programes, amb seguiment… No podem deixar a ningú fora, no ens ho podem permetre. A nivell social, aquestes persones necessiten un desenvolupament personal i professional; a nivell de cohesió social és molt important, i és que tampoc no ens podem permetre a nivell empresarial no tenir gent formada. Si no tenim joves, i si els pocs joves que tenim no estan qualificats o es troben en reductes aïllats i no treballen, aleshores estarem perdent una gran potencialitat que tenim i un gran talent. No ens ho podem permetre.
Hi ha determinades veus que critiquen els programes que fomenten la formació de persones en situació de vulnerabilitat…
És que són una inversió, no una despesa! És una inversió de present i de futur, a nivell empresarial, i de cohesió social a nivell de desenvolupament. Cal donar suport al desenvolupament formatiu, perquè no tothom té el mateix punt de partida, i aquest desenvolupament al final és un benefici per a tothom. Tot i això, encara la seva integració és baixa i la seva vulnerabilitat, alta. Això cal gestionar-ho: no només necessitem mà d’obra, necessitem persones que treballin i que també visquin. Si no tenim una visió integral, al final passaran molts conflictes i tensions. Cal mirar a mitjà i llarg termini, cal mirar tant la dimensió empresarial com la socioeducativa. Espanya, en els darrers cinc anys, només ha crescut en mà d’obra migrant. Si Espanya està creixent és perquè tenim aquesta mà d’obra. Si no la cuidem bé, si aquestes persones no se senten bé, tindrem un repte social al davant. Resumint, el repte és atraure talent i que aquest talent es desenvolupi i se senti bé, ja que això fa que hi hagi un creixement a nivell de tots els espanyols.
Quan abandones el sistema educatiu, reenganxar-t’hi és molt difícil. I tant l’FP Bàsica com els PFI volen ser aquesta palanca que faciliti la continuïtat
Ha fet referència a la FP Bàsica. A Catalunya s’hi aplica poc, ja que es considera que es pot utilitzar com un mecanisme de segregació de l’alumnat amb trajectòries migrants, i s’aposta més pels PFI.
Són models similars. El PFI té una altra formulació que la FP Bàsica, però allò important és el concepte de cercar un pont de transició. Hi pot haver fórmules diferents, però el que no ens podem permetre és que ningú no es quedi sense ni tan sols tenir el graduat de l’ESO. Quan abandones el sistema educatiu, reenganxar-t’hi és molt difícil. I tant l’FP Bàsica com els PFI volen ser aquesta palanca que faciliti la continuïtat dels alumnes, i hem de posar tota la carn a la graella perquè així sigui: dedicacions extraescolars, codocència, classes petites… I que qui hi entri, que en surti graduat, que no se senti expulsat del sistema educatiu. Entenem que són palanques d’ajuda a la integració i a la inclusió educativa. Si no t’has tret ni l’ESO, quins recursos et queden?
La indústria del porc, o el camp en general. Al final, els perfils que sol·liciten aquestes empreses és pràcticament sense qualificació perquè els permet d’abaratir costos.
Cal avançar en aquesta conscienciació de la necessitat de tenir gent qualificada, i que la competitivitat vindrà precisament d’aquí. És difícil, perquè hi ha moltes empreses que lluiten diàriament per tirar endavant, però cal anar competint per innovació. Si no, al final el futur és molt incert, si no innoves. El marc normatiu cada cop és i serà més exigent en tota la traçabilitat alimentària i la sostenibilitat. I la crisi demogràfica també ajudarà a valorar la formació de la gent.
