La transició dels joves a la vida adulta és objecte d’un ampli debat degut a la constatació de la incertesa i precarietat en què, actualment, una gran part dels joves afronten el procés d’aconseguir la plena autonomia per gestionar la seva vida personal tal com se suposa que tot adult ha de poder fer.
La societat del benestar que s’ha desenvolupat especialment a Europa i als països desenvolupats a partir del final de la II Guerra Mundial ha generat institucions bàsiques per oferir seguretats a les incerteses de la vida, bàsicament en els àmbits de l’envelliment (jubilació), salut (sanitat universal), educació (escolarització bàsica universal) i ingressos econòmics (assegurança d’atur, ingrés mínim i serveis socials). Aquestes institucions han generat el període de més benestar mai aconseguit per àmplies capes de la població autòctona. És cert que no s’ha aconseguit la seva generalització universal i, per tant, queda pendent acabar de desenvolupar-les perquè tota la població se’n beneficiï sense exclusions.
En l’àmbit del treball, el concepte de la ciutadania laboral va constituir un fet sense precedents, la inclusió dels fins llavors exclosos en la societat civil, lligant els drets socials, econòmics i polítics a la participació en el mercat laboral. Per primera vegada, el treball assalariat va passar a aportar alguna cosa més enllà d’un simple salari de subsistència, sinó també un vehicle per a la integració social i econòmica. Aquesta concepció social de la ciutadania connecta la utilitat econòmica amb el reconeixement social i el reconeixement com a membre ple de la societat.
La flexibilitat i la precarietat divideix la societat en dos eixos: els integrats i els vulnerables, en risc de pèrdua d’ingressos i els joves
L’arribada del neoliberalisme i la fi del model keynesià va fer saltar el pacte capital-treball per l’aire, posant fi a l’augment dels salaris amb cada cicle de creixement de la productivitat i descol·lectivitzant les relacions laborals. Allunyats dels somnis sobre la societat de la plena ocupació, la flexibilitat i la precarietat es van instal·lar en l’imaginari col·lectiu, polaritzant i dividint a la societat en dos eixos. A un costat els integrats (insiders), treballadors amb ocupacions estables, protegits i consolidats a través de la participació en convenis col·lectius, accés a beneficis laborals, protecció front l’acomiadament i salaris per sobre de la moda. A l’altra banda, un nombre creixent de persones cada vegada més allunyats de les zones d’integració (outsiders). Aquí hi resideixen els vulnerables, aquells en risc de pèrdua d’ingressos laborals i de reconeixement social per la temporalitat, per la rotació i volatilitat en l’ocupació, així com també als desafiliats, en situació de vulnerabilitat, ja sigui per desintegració severa, pèrdua total d’autonomia, exclusió, mendicitat, etc. Una part important dels joves formen part d’aquest darrer col·lectiu.
L’estat del benestar, alhora que ha generat benestar per a molts -però no per a tots-, ha provocat uns efectes indirectes no previstos que tenen conseqüències negatives per a alguns sectors socials i per a la vida en societat. Un d’ells és el que afecta la transició dels joves a la vida adulta.
“Adults joves dependents”
L’efecte no previst es refereix a les conseqüències del retard de la incorporació dels joves al mercat de treball i els mecanismes que el regulen. L’augment de la productivitat de l’activitat econòmica, l’increment de la qualificació requerida al mercat de treball i les polítiques en favor de la protecció de la infància i els joves han afavorit la forta inversió en educació, tant de la societat, dels propis joves i de l’estat, generalitzant a tota la població llargs períodes d’educació obligatòria i postobligatòria.
L’aspiració educativa superior ha provocat que els joves arribin a l’edat adulta sense haver tingut cap contacte amb el treball
L’objectiu d’arribar a la Universitat constitueix una aspiració generalitzada que pressiona joves i famílies, i que al seu torn també és motiu de desigualtats i frustracions. Tanmateix, l’aspiració educativa superior, molt positiva, ha provocat que els joves arribin a l’edat adulta de 18 anys, o fins i tot alguns fins als 20-25 anys, sense haver tingut cap contacte o molt escàs amb el treball, i per tant no aconsegueixen l’autonomia suficient per gestionar la seva vida personal a partir d’aquestes edats.
De fet, s’està creant un nou grup social d’adults joves dependents, que segons el grup familiar al qual pertanyen es tradueix en una vida precària, plena d’incerteses amb efectes sobre la seva autoestima personal i les seves perspectives de futur. Així doncs, aquesta situació està directament relacionada amb les oportunitats que ofereix el binomi educació-treball a les noves generacions, amb l’agreujant dels problemes relacionats amb l’habitatge. Això influeix en el comportament polític i social dels joves, en la seva personalitat social i en els graus de cohesió social de les societats avançades.
Constatats aquests fets, ens plantegem la qüestió si és possible revertir aquesta situació i poder oferir als joves una perspectiva real positiva d’inserció a la vida adulta i a l’ocupació que generi un marc de seguretat atractiu per als joves i el seu futur.
Transició segura al mercat de treball
Proposem dos eixos per al debat sobre aquesta qüestió: un, assegurar una transició segura al mercat de treball, i dos, avançar l’edat de la incorporació dels joves a l’ocupació.
El primer aspecte està fonamentat en la iniciativa de la Unió Europea (UE) acordada l’any 2013 entre els estats membres per promoure el Programa de Garantia Juvenil. Aquest programa va suposar un canvi important en el disseny de les polítiques públiques en favor dels joves. Si fins al moment s’havia prioritzat promoure el màxim recorregut educatiu i formatiu als joves per afavorir una bona inserció laboral, ara s’afegeix a això una nova concepció basada en assegurar una transició laboral de qualitat. És a dir, que la responsabilitat pública no finalitza amb l’objectiu que el màxim de joves obtingui una titulació postobligatòria, sinó que cal intervenir en el procés de transició vers el treball per garantir-ne l’èxit.
Analitzant els resultats es pot concloure que aquesta mesura no ha aconseguit revertir la situació que es pretenia, tot i que segurament ha contribuït a evitar mals majors. L’experiència de tots aquests anys hauria de permetre analitzar quines han estat les causes i les barreres que han dificultat la seva aplicació i redefinir els mitjans necessaris per aconseguir l’objectiu perseguit.
Segurament es poden assenyalar dos aspectes destacats en el conjunt de factors que han influït en uns resultats insuficients. D’una banda, la dificultat d’encaixar les competències adquirides en el sistema d’educació i formació amb les necessitats del teixit productiu, més encara en un període de canvis profunds dels models de qualificació. Aquesta qüestió no és menor, perquè requereix un grau d’articulació i flexibilitat de la relació entre el sistema educatiu i el productiu que suposa mecanismes de col·laboració entre ambdós que van molt més enllà dels tradicionals i de les inèrcies de cada un d’ells. Però que, en canvi, és absolutament necessari franquejar per aconseguir una articulació positiva entre ambdós.
D’altra banda, la inèrcia d’una concepció generalitzada segons la qual la intervenció pública en el mercat de treball s’ha de basar en donar suport i orientar, però no en garantir. Aquesta qüestió, sobre la qual podem acceptar o discutir la controvèrsia per al conjunt del mercat de treball, és la que trenca la iniciativa comunitària en incloure una excepció per als menors de 25 anys donades les conseqüències observades.
Superar aquestes dues contradiccions permetria construir uns ponts segurs per als joves que els permetrien iniciar el seu camí laboral i professional amb una millor perspectiva personal.
Compaginació d’estudis i treball
El segon aspecte que hem assenyalat es refereix a la tardança en la incorporació dels joves a l’ocupació. Només el 27,41% (EPA, 2T 2024) dels joves de 16 a 24 anys tenen ocupació. Aquesta ràtio puja al 42,62% entre els joves de 20 a 24 anys. Aquestes xifres són prou alliçonadores per analitzar a fons el seu significat. De fet, indiquen que al voltant de la meitat dels joves ja majors d’edat no són autònoms per obtenir els mitjans econòmics necessaris per organitzar la seva vida i depenen d’altres fonts, siguin familiars o ajudes públiques o altres fonts. És a dir, constitueixen un nou grup social subsidiat, en uns moments en què la crisi demogràfica reclama incrementar la capacitat de renovació intergeneracional i es detecten conseqüències amb impacte en el retard en l’edat d’emancipació familiar, en l’edat de procreació, en el procés de maduració personal…
La meitat dels joves ja majors d’edat no són autònoms per obtenir els mitjans econòmics necessaris per organitzar la seva vida i depenen d’altres fonts
Davant d’aquesta situació s’obren diverses línies de reflexió. Una possibilitat és el disseny de polítiques públiques dirigides a crear un estatut de l’estudiant que defineixi la població jove fins als 25 anys i que ofereixi les condicions econòmiques i socials necessàries perquè puguin gestionar la seva vida personal com a adults en igualtat d’oportunitats per a tot el col·lectiu, i que aprofundeixi en la seva funció social i en la contrapartida de les seves obligacions socials com adults. O bé, s’actuï en direcció oposada avançant l’edat d’incorporació generalitzada per a tota la població sota un model de compaginació d’estudis i treball que permeti els recursos necessaris per a la seva emancipació primerenca de la vida familiar.
Aquesta segona via s’entronca amb les reflexions plantejades per assegurar una transició de qualitat al mercat de treball a través de la Garantia Juvenil. La proposta de la Llei Orgànica 3/2022 d’Ordenació i Integració de la Formació Professional d’implementar de forma generalitzada la formació dual aniria en aquesta direcció i marca un camí que podria obrir-se no només per a la formació professional sinó per a tota l’educació i formació postobligatòria i superior.
Això significaria replantejar els processos de professionalització, entenent-los com un itinerari de formació i treball perquè a la seva finalització els joves haguessin adquirit les competències reals necessàries per a l’exercici de la professió d’acord amb les titulacions aconseguides i les empreses haguessin disposat d’una mà d’obra per assumir des de les tasques simples fins a les més complexes segons el nivell de qualificació, totalment adaptades a les seves necessitats.
És urgent i necessari obrir la discussió sobre la relació entre formació i ocupació per als joves
Un plantejament d’aquest tipus alleujaria les tensions actuals al mercat de treball. Significaria, per tant, una aportació important per abordar un altre dels reptes complexos que implica la necessitat de redefinir el paper de la formació al llarg de la vida laboral en la regulació de les relacions laborals amb una visió avançada de la gestió del talent a les empreses.
Siguin aquests o uns altres els termes del debat, estem convençuts de la urgència i la necessitat d’obrir la discussió sobre la relació entre formació i ocupació per als joves per abordar els reptes actuals amb una mirada de confiança en la capacitat d’oferir un horitzó de benestar per a les noves generacions.
