La presentació dels resultats de l’informe PISA 2023 han esclatat com un obús en la societat catalana i de manera destacada entre els diferents actors de la comunitat educativa. Des de la seva aparició, el debat sobre les causes de la davallada registrada en els resultats acadèmics per part de l’alumnat de Catalunya està present en tots els mitjans de comunicació i en diferents àmbits polítics, socials i econòmics.
El nostre sistema educatiu té dificultats per estar a l’altura dels nous temps, més diversos, més digitals i més exigents
L’informe PISA ha evidenciat el que tothom (docents, inspectors, famílies, alumnes, experts i administracions públiques) ja sabia: que el nostre sistema educatiu té dificultats per estar a l’altura dels nous temps, més diversos, més digitals i més exigents. Benvingut PISA. I, si a més, PISA avalués també les competències digitals, què passaria?
És molt possible que hi hagués una intuïció compartida respecte als resultats del nostre sistema educatiu. El que resulta, però, més desconcertant és l’anàlisi de les raons per les quals s’han donat aquests resultats: aquí l’espectacle de la dispersió ha estat absolut, amb la percepció -preocupant- que no hi ha un criteri més o menys consensuat que expliqui els resultats sinó que tothom ho ha aprofitat per tirar l’aigua al seu molí. De vegades, amb posicions absolutament oposades, de manera que resulta difícil pensar que d’un debat social entre totes les parts en pugui sortir alguna conclusió que no sigui únicament la d’incrementar la despesa de manera indiscriminada.
Serà difícil, pel que es veu, arribar a acords, però cal aprofitar l’avinentesa, no pas per tirar-nos els plats pel cap de forma interessada, sinó per identificar el que no funciona i construir el que fa falta per educar i formar la ciutadania del present i del futur.
El que ens hem de preguntar és com volem educar i formar tothom sense deixar ningú enrere, en un entorn cada cop més digitalitzat i amb un major nivell d’exigència per part de les famílies i de la societat. Un entorn amb uns nivells de desigualtat social, econòmica i cultural excessivament elevats, i amb una intervenció desaforada dels sistemes d’informació i comunicació que pressionen la ciutadania per a comportaments marcats pels interessos de benefici a curt termini.
En un context així, ben segur que no es pot continuar fent la tasca educadora de la mateixa forma que s’ha fet fins ara. Calen recursos, docents implicats i formats, i criteris pedagògics actualitzats i adequats a les necessitats dels aprenentatges.
Durant el segle XX es va construir un impressionant sistema educatiu universal que ha permès a la majoria de la població adquirir els coneixements i les competències de nivell secundari i universitari per gaudir de nivells de benestar dignes. Ara, ja ben entrats en el segle XXI, cal aconseguir-ho, no només per la majoria, sinó per a tothom i en un món nou. Aquest és el repte al qual cal dedicar-hi tots els esforços de tots els actors i institucions clau del país.
I, per fer-ho, cal revisar tots els elements que grinyolen i que el debat sobre l’Informe PISA ha posat de manifest. Segurs que falta més finançament per dotar els centres de més docents i més ben pagats, de més recursos, equipaments i infraestructures, però també utilitzar millor els pressupostos actuals. Calen nous mecanismes de selecció dels docents, amb un millor entrenament de les seves competències professionals i amb una formació actualitzada permanentment. Seran necessaris equips més professionalitzats de direcció dels centres i criteris organitzatius més innovadors i eficients, al servei dels objectius a aconseguir, que abastin des del Departament d’Educació fins als centres educatius passant per la inspecció i el Consell d’Avaluació del Sistema Educatiu.
I haurem de comptar amb unes estratègies d’acollida dels nouvinguts eficaces per accelerar el seu procés d’integració i adaptació, amb unes estratègies educatives capaces de respondre de forma personalitzada a les capacitats de tot l’alumnat i suficientment engrescadores per motivar les noves generacions en un món ple d’estímuls d’aprenentatge. I oferint perspectives dignes als que, malgrat tot, no aconsegueixin els objectius fixats.
I en aquest darrer punt entra la formació professional, que no ha estat present directament en els debats de PISA, encara que algunes veus apunten cap a l’FP pels que surten fluixos de l’educació obligatòria, tornant a confondre professionalització amb dificultats escolars. La formació professional està pensada per professionalitzar a tothom, sigui quin sigui el nivell adquirit en l’educació general. No s’ha de confondre amb la qüestió sobre com professionalitzar les persones que poden ocupar els llocs de treball elementals, que per molta automatització, seguiran existint.
Cal introduir aquesta temàtica en el debat sobre PISA. Cap persona que no tingui adquirides les competències transversals mínimes de comprensió lectora, matemàtiques i llengua no podrà incorporar-se al mercat de treball -ni en les ocupacions elementals- en condicions dignes. Per tant, no traslladem a la formació professional les dificultats en els aprenentatges bàsics.
Les escoles de segones oportunitats i els PTT han demostrat la seva eficàcia per compaginar el desenvolupament de les capacitats bàsiques i la professionalització elemental
Les escoles de segones oportunitats i els Plans de Transició al Treball (PTT) han demostrat la seva eficàcia per compaginar les dues funcions: el desenvolupament de les capacitats bàsiques i la professionalització elemental. Per tant, cal incorporar aquestes estratègies d’aprenentatge en l’educació secundària obligatòria.
Cada cop es fa més palès el vell refrany africà que per educar un nen/a cal tota la tribu. El sistema educatiu no podrà afrontar aïlladament els reptes del present i, per tant, en els elements de solució dels problemes actuals caldrà també incorporar l’articulació de la participació i la col·laboració de tota la societat, des dels mitjans de comunicació tradicionals i les noves xarxes socials, fins a les empreses i sobretot les famílies, responsables en primera instància de l’educació de llurs fills i filles, i especialment totes les administracions públiques, des de la local, fins a l’autonòmica i l’estatal, responsables del lideratge del sistema educatiu.
La transcendència de les respostes que cal buscar està molt per sobre del fracàs ocasional en unes proves com les que alimenten l’Informe PISA. Ens posa davant del mirall com a societat i ens interpel·la en allò que no hem sabut o no hem volgut fer: situar el sistema educatiu al centre de les polítiques socials i invertir-hi tots els recursos i la saviesa que demana -quantitativament i qualitativa- i que podem estalviar a posteriors polítiques pal·liatives que, ben segur, arribarien tard.
* NOTA: Article escrit col·lectivament per part del Col·lectiu CF2H, format per Francesc Colomé, Josep Francí, Xavier Farriols i Oriol Homs per a promoure el debat sobre l’FP del segle XXI a partir de la seva experiència en la gestió pública de la formació professional, la direcció de centres o la recerca.
Diari de l’FP, 2024