És ben sabut que l’alquímia va desenvolupar, mitjançant l’experimentació, molts dels procediments i fins i tot dels estris que després s’han fet comuns en l’àmbit de la química moderna. La proveta, el forn o el gresol són alguns dels instruments que han romàs i que, fins i tot, han passat a ocupar un lloc al nostre llenguatge col·loquial. Així, el recipient que s’utilitza habitualment per mesclar i manipular materials diversos és també el lloc on concorren idees o activitats diferents, marcant patrons o receptes que després es puguin traslladar a altres àmbits.
El gresol és per tant un espai què, en les condicions contingudes d’un ‘laboratori’, permet generar referents i experiències que es poden extrapolar més endavant per benefici d’un col·lectiu més ampli.
En el marc dels debats sobre el model de FP que voldríem a Catalunya, des de CCOO de Catalunya sovint hem utilitzat aquest concepte per referir-nos de manera metafòrica a la important funció que poden desenvolupar els Centres Integrats en el desenvolupament i millora del nostre Sistema de Formació i Qualificació Professional.
El repte majúscul que aquest enfronta, i que estem desenvolupant des de fa més de vuit anys, l’hem sintetitzat sovint en tres àmbits d’integració. En primer lloc, tenim la integració dels subsistemes de la formació professional inicial i de la formació per a l’ocupació.
Després hi ha la integració del conjunt de serveis que el sistema ha d’oferir a les persones treballadores i a les empreses; això és, la informació i orientació, la formació, l’avaluació, l’acreditació, però també la part que correspon a la prospecció de necessitats formatives.
Finalment, resta la integració de diferents modalitats i/o canals de formació, amb el paper que es reserva el Sistema FPCAT en allò relatiu a la formació no presencial. Passar a ‘coure’ o ‘fondre’ elements tan diversos no és poca cosa i suposa un repte que no es pot menystenir. L’èxit en l’emprèstit s’hauria de beneficiar d’una certa economia d’escala, això és, de l’experiència de centres que en bona part aporten trajectòries ja consolidades i poden desenvolupar i traslladar a l’actiu del Sistema pràctiques que serveixin de referent o fins i tot d’estímul en la construcció i millora permanent del model.
En aquest àmbit, els centres integrats poden jugar-hi un paper molt específic, sempre i quan comptin amb els recursos i el reconeixement necessaris. En aquest sentit, ara, una vegada aprovat el decret i oberta la convocatòria, és el moment de vetllar perquè els centres públics tinguin el protagonisme que els correspon en aquest àmbit. Es tracta de desenvolupar un model que aprofiti el criteri, el coneixement i la visió dels i les professionals de la formació professional per estendre la cultura de la formació i orientació al llarg de la vida.
Els centres integrats han de garantir la formació de les persones en qualsevol moment de la seva carrera professional, ja sigui per iniciar-se en la professió, per adaptar-se als canvis tecnològics, per requalificar-se o per superar una fase de desocupació. Han de ser el referent quan es vulguin acreditar competències, quan l’orientació permeti endreçar la perspectiva en un moment de canvis o reptes imminents, quan es tracti de fer un pas més enllà en el marc de la qualificació, però també pel que fa a l’arrelament al territori i el contacte permanent amb els i les professionals d’un determinat sector productiu.
El centre integrat públic pot jugar un paper clau mitjançant el seu arrelament al territori i/o al sector, detectant i anticipant necessitats formatives, i acompanyant el teixit productiu en el disseny estratègic
Com a gresol del sistema, els centres públics tenen en aquest sentit l’oportunitat d’aprofundir les experiències ja existents. Es tracta d’integrar diferents cultures formatives. Tant la de qui s’adreça a persones joves que necessiten o reclamen d’un major grau d’acompanyament i tutorització, com la dels i de les quals, en el marc de la formació contínua, donen suport a professionals ja formats/des a l’hora d’especialitzar-se, d’acreditar les seves competències o de qualificar-se.
El centre integrat públic pot jugar a més un paper clau mitjançant el seu arrelament al territori i/o al sector, detectant i anticipant necessitats formatives, acompanyant el teixit productiu en el disseny estratègic, facilitant mitjançant les Comissions de formació i empresa, l’encaix de la formació en la perspectiva que aporten empreses i persones treballadores. Pot tenir un paper clau en la sensibilització sobre el valor que correspon a l’orientació, formació i qualificació permanent, com a garants privilegiats per tal de millorar la productivitat, garantir l’estabilitat de les carreres professionals o promoure una ocupació digna i de qualitat que faciliti l’emancipació i l’autonomia dels treballadors i treballadores.
Finalment, pensem que, davant la forta davallada de la formació professional pública en l’àmbit de la formació no presencial, que en certa mesura està convertint la digitalització en una ‘palanca’ de privatització del sistema, els centres integrats haurien de ser antenes de l’Institut Obert de Catalunya (IOC), promovent l’accés a tot el territori de Catalunya a la formació, orientació i acreditació fins i tot de graus i especialitats que no es puguin oferir de manera presencial, reforçant així la cohesió social i territorial. Aquestes són les tres claus que ens situen l’oportunitat de convertir els centres integrats en el gresol d’un Sistema de Formació i Qualificació Professional al servei de les persones treballadores i del teixit productiu.
Garantir el lideratge i la iniciativa pública passa per una dotació pressupostària que sembla resistir-se quan, avui dia, amb la convocatòria aprovada, encara falta un pla d’inversió específic que hauria de determinar i formar part dels pressupostos pel 2024.
Adaptar els centres públics existents per tal que puguin esdevenir centres integrats passa per inversions en infraestructures que els permeti complir amb la normativa, per exemple a l’hora de garantir espais separats en els centres que tenen ESO i FP mitjançant les intervencions arquitectòniques que siguin necessàries. Però igual d’important és la dotació específica per tal de poder oferir els serveis que són característics d’un centre integrat. No fer-ho comporta el risc que no anem molt més enllà d’atorgar a un centre el dubtós honor d’ostentar a la porta una altra placa de llautó. En aquest cas molt probablement no hauríem anat molt més enllà d’allò que la saviesa popular ens trasllada amb aquella dita que diu: “Bona nit, gresol, que la llum s’apaga.”
Diari de l’FP, 2024