El Hamza, el Dauda, el Amzyane, el Mohamed, Abdourahman i el Mamadou tenen una història en comú. Tots ells són menors no acompanyats (el que popularment es coneix amb l’acrònim MENA) que van arribar a Catalunya amb la promesa d’una vida millor i l’expectativa de poder ajudar a la família que han deixat enrere als seus països d’origen. Amb una experiència migratòria, en alguns casos traumàtica, que no volen recordar, i la mirada plena de prejudicis de bona part de la societat, s’obren pas, gràcies a una formació professional, un professorat i uns companys que els han acollit, donant-los una nova oportunitat.
“Un dia em vaig aixecar, ara fa dos anys, i amb l’ajuda dels meus pares i amics vaig aconseguir arribar a Espanya. Tots els que viuen al meu país pensen que aquí hi ha de tot i fins que no hi arribes, no veus la realitat del que hi ha”. Mamadou Mbaye és de Senegal, té 19 anys i en fa un que va començar a estudiar jardineria en un programa de formació i inserció (PFI) a Les Salines. Ara, està estudiant cicle de grau mitjà de jardineria i floristeria. Li encanta –ens explica- i vol finalitzar el cicle per treballar i seguir estudiant.
“Estem tirant endavant”
Hamza Bechri i Dauda Moro han aconseguit una feina. Ja fa un any que treballen a l’empresa on van realitzar les pràctiques de jardineria del curs d’FPI. “El meu somni era aconseguir un curro i formació i ho he aconseguit. He conegut molta gent i he après moltes coses. Els professors ens han ajudat molt a fer exercicis perquè ens costava molt”. El Hamza te 19 anys, és del Marroc i, com el Dauda, de Ghana, està molt content d’haver aconseguit incorporar-se al món del treball. Tots dos asseguren, però, que volen continuar aprenent: el Hamza fusteria i el Dauda soldadura.
“El meu somni és ser mecànic de cotxes d’una fàbrica molt gran. He vingut per ajudar la família. Espero trobar feina i si no mentrestant estudiaré per mecànic”. Mohamed El Khammal, Amzyane Ousiai i l’Abdourahman Camara estudien l’FPI de jardineria aquest curs a Les Salines i ens expliquen que estan aprenent moltes coses com a fer un currículum, català i castellà. “També estic fent amics –diu el Mohamed-, tot i que amb el confinament és molt més difícil”.
“La major part de la gent et jutja per la cara”
“Em jutgen a l’autobús, al camp de futbol on jugo… Si haguessin passat per la situació que nosaltres hem viscut, ens entendrien… però no és així –diu el Mamadou-. Hi ha molta gent, com nosaltres, que ha vingut aquí i no ha estudiat, ni ha fet res… si vens a un país, has d’aprendre l’idioma, has d’aprendre coses noves… i és el que jo estic fent, aprendre com parlar amb la gent, com treballar…”.
“Fa un any que estic aquí– diu l’Abdourahman-. Hi ha gent que entén la nostra situació i hi ha gent que no. Vaig decidir deixar el meu país, Gàmbia, i venir per aprendre més i coses noves, conèixer gent de diferents cultures i també buscar una vida millor. A mi m’agradaria ser professional de jardineria, treballar i seguir estudiant. La gent que parla malament de nosaltres, ens hauria de conèixer abans de jutjar-nos, ens hem d’acceptar, respectar entre nosaltres i donar-nos suport per a viure junts en pau”.
El Hamza ho té clar: “La major part de la gent et jutja per la cara. No fas res i et sents jutjat. La formació ens ajuda a canviar aquesta imatge perquè estudies, treballes i demostres que tires endavant”.
“Són molt vius, molt treballadors i aprenen molt ràpid. Pugen el nivell de tot el grup”
César Navarro i Ferran Rubio són els professors del Programa de Formació i Integració de Jardineria de Les Salines. Expliquen que els menors no acompanyats suposen la meitat del grup amb el qual treballen. “Són molt vius, molt treballadors, aprenen molt ràpid i de seguida avancen. El que més els hi costa és la formació general… però en un any milloren moltíssim en competències lingüístiques, laborals… i els que estan treballant ja tenen premi!”.
El Ferran assegura que un factor que no havien previst és que el fet de comptar amb menors no acompanyats a classe “ens puja el nivell de tot el grup. Els autòctons veuen que ells tenen tantes ganes de treballar, d’avançar… que fan que el nivell de la resta del grup pugi. Els companys d’aquí s’adonen de la dificultat que tenen, del que és estar sense família, dels problemes econòmics… aspectes que fins ara no tenien en compte, ni valoraven de la seva situació”.
Integració social, laboral, coneixement de l’idioma i autoestima
Què és el que els aporta la formació professional a aquests nois? El César és contundent: “integració social perquè comparteixen estudis amb nois d’aquí i amb altres que han vingut d’altres països com ells, els ajudem amb l’idioma, tant castellà com català, i en l’àmbit laboral, els aporta estabilitat per a poder resoldre situació de papers”. L’altre element fonamental és la pujada d’autoestima. “Molts arriben amb autoestima baixeta –explica el Ferran- després del procés migratori, sense família, sense trobar feina… i aquí aportem integració amb la sortida laboral i la possibilitat de poder seguir estudiant, relacions socials…”.
Navarro explica que “la major part vénen a buscar feina i guanyar-se la vida per enviar diners a la seva família. Les famílies s’hipotequen perquè puguin venir perquè, tot i fer-ho de forma il·legal, els costa molts diners. Tenen molta pressió de les seves famílies i, per a ells és difícil, potser ser frustrant arribar i veure que no és tan fàcil treballar, que necessiten formació. I quan ho veuen clar i després tenen el reconeixement que poden treballar, veuen acomplert el seu somni”.
Diari de l’FP, 2024