La regulació de les quotes d’accés a la preinscripció FP pel curs 2024/25 no està essent gens fàcil. Traslladar la distribució de places per tal de donar obligat compliment al Reial Decret de juliol (RD 659/2023) reclama fer equilibris impossibles. La intenció per part del Departament d’Educació de ser equitatius a l’hora de deixar fora a un percentatge similar de persones segons vinguin de l’FP de Grau Mitjà o de batxillerat pot semblar justa, però no pot satisfer a ningú. Cada persona a qui no se li doni l’oportunitat a la qual té dret, per tal de formar-se professionalment, es confrontarà al risc d’un any ‘perdut’. Els i les que vénen de Grau Mitjà, perquè malauradament no s’ha fet l’esforç pertinent per posar en valor davant el teixit productiu i la societat aquesta qualificació que sovint s’interpreta, de manera errònia, com insuficient. Els i les que vénen de batxillerat, perquè si no volen o no poden matricular-se a la Universitat, veuran com, en molts casos, tampoc podran satisfer, via FP, la seva vocació, havent-se de confrontar al mercat de treball sense cap mena de qualificació professional.
Des del nostre punt de vista la situació actual ve marcada per una certa procrastinació o fins i tot abandó institucional. L’any que ve farà deu anys que es va aprovar per una contundent majoria parlamentària la llei 10/2015 que tracta de garantir i desenvolupar el dret a la formació al llarg de la vida, fent un salt qualitatiu en el seu encaix normatiu. Posant en comú els recursos, facilitant una coordinació entre els dos subsistemes, de la formació per l’ocupació i de la formació inicial, l’objectiu era i és donar resposta a les necessitats de les persones i a les demandes del teixit productiu en termes de formació professionalitzadora. Però avui, mentre les empreses demanen perfils d’FP perquè no troben candidats/es per cobrir les seves vacants, sembla que hem de deixar fora a qui no pretén sinó estudiar i qualificar-se. Des de CCOO de Catalunya, hem cridat l’atenció sobre les ràtios, sobre l’infrafinançament crònic de l’educació i formació al nostre país, fent via amb una Iniciativa Legislativa Popular que reclama el 6% del nostre PIB per a l’educació i que ha estat presentada al Parlament de Catalunya avalada amb prop de 63.000 signatures.
La solució passa pels pressupostos, però passa també per interioritzar l’esperit i lletra de la llei de formació i qualificació professional. I no és fàcil. Cada sistema té els seus valors i potser costa entendre que estem parlant del mateix, que no és altra cosa que el dret a la formació al llarg de la vida. El Sistema de Formació i Qualificació Professional compta amb eines pròpies, que queden recollides a la llei i que precisament són les que haurien de facilitar adaptar el sistema per tal de respectar la vocació de les persones i satisfer alhora les demandes del teixit productiu. Parlem dels Centres Integrats, de l’FP a distància (IOC) i de la FP dual. Nou anys després d’aprovar-se la llei, dues de les qual es troben encara en les beceroles. La més avançada, els Centres Integrats, pels quals els Agents Socials vam demanar 20 milions al desembre, per tal de facilitar la seva urgent implantació, es poden començar a aprovar al llarg de l’any, però d’entrada estan passant factura pel que fa a la reputació del Sistema. La seva creació s’identifica sovint amb el tancament de línies d’ESO, que no hauria de succeir si es duen a terme les adequacions arquitectòniques necessàries i que han estat pressupostades, i es confon, sovint intencionadament, amb la creació de Centres Específics, competència exclusiva del Departament.
Davant la manca de places, els centres públics integrats haurien d’estar oferint a qui no pugui entrar a una FP una orientació específica i, com a mínim, un o diversos Certificats de Professionalitat
Els Centres Integrats han de tenir autonomia pedagògica i un encaix social i econòmic que ha de promoure la participació que preveu la llei en el marc dels Consells de Formació i Empresa. Ens hauríem de preguntar si la informació prèvia i la consulta amb els actors i parts interessades està essent l’òptima, si les experiències que estem generant realment fan atractiva aquesta opció per a un centre d’FP pública. Ningú no dubta que els centres integrats comporten un canvi de mentalitat. Que són el gresol del sistema, l’experiència pionera que donarà pistes i referències pel desplegament del sistema en el seu conjunt. Però, com ho fem atractiu també pels i les professionals? Davant la manca de places, els centres públics integrats haurien d’estar oferint, a qui no pugui entrar a una FP, una orientació específica i, com a mínim, un o diversos Certificats de Professionalitat, amb el compromís de completar la qualificació el curs següent. Com ja fan altres centres per iniciativa pròpia, haurien de buscar encaix en l’entorn productiu per aquells i aquelles que vulguin construir el seu itinerari professional amb una visió pràctica, assolint alhora el reconeixement i qualificació.
De les 201.628 persones que van cursar FP el curs 2021/22, 48.623 -això és, prop del 25%- tenien més de 30 anys. Sembla escaient que el Sistema hauria de facilitar, a qui així ho desitgi o necessiti, fer compatible el fet de formar-se amb el fet de treballar. Des de CCOO de Catalunya, ho intentem amb la formació per a l’ocupació, promovent la participació en la creació dels plans de formació de les empreses, lluitant per garantir que es pugui exercir el dret als permisos de formació que preveu la llei, però cal a més un encaix institucional i públic, i això li correspon al Sistema. S’ha de poder formar la persona que està desocupada, la que encara no s’ha incorporat al món laboral, la que enfronta una reestructuració de la seva empresa, la que pretén un canvi en la seva dedicació professional, la que té de manera involuntària una jornada parcial o un contracte de caire estacional. A tots ells i elles s’ha de poder donar resposta des del sistema, i a tots ells i elles s’ha d’adreçar el que és la xarxa pública de centres integrats de Formació Professional.
Passa quelcom semblant amb el que és el major centre públic d’FP de Catalunya. L’Institut Obert de Catalunya (IOC) acollia fa un any a 20.140 estudiants, dels quals 9.719 estaven cursant FP. Avui si el visitem, ens trobem que el centre que és responsable amb l’Agència Pública de Formació i Qualificació Professional de la formació professional en la modalitat a distància a Catalunya, no té de manera visible cap enllaç al Consorci de Formació Contínua, als programes d’orientació al llarg de la vida o als cursos del SOC. I la formació a distància és la principal garantia no tan sols de més cohesió territorial, de més accessibilitat en el cas de diversitat funcional o de facilitar la conciliació de vida, formació i treball, sinó també d’ajustar l’oferta a les necessitats i voluntat de les persones mitjançant una formació que, per la seva pròpia naturalesa, aporta una important capacitat d’adaptació. La gran incongruència és que ni tan sols un centre ‘no presencial’ com l’IOC pugui avui ser un centre integrat, i això que els seus envans i cohabitació amb l’ESO són de caire purament ‘virtual’.
Diari de l’FP, 2024